ILUSIONS LETALS

La normativa que ha conseguit implantar-se en l'administració i el sistema educatiu valencians no està conseguint, en canvi, ser assumida i usada per la societat. Tenim codificació pero manca la seua socialisació i sense esta no hi ha estandarisació, o siga, normalisació de l'idioma. Que'l domini del castellà juga en contra està clar, pero part de culpa la té la pròpia normativa, al meu entendre.

1. El seu alluntament del valencià actual degut a una preferència per formes de la llengua clàssica o formes modernes catalanes (motivada per la voluntat convergent en el català dels seus codificadors) té diverses conseqüències negatives:

• Devalua el valencià actual, que front al valencià normatiu, correcte, cult, passa a ser considerat "incorrecte", "vulgar", castellanisat, etc. Els parlants, per tant, senten que parlen mal i això disminuix la seua autoestima llingüística.
  
• Dificulta la identificació dels parlants en el valencià normatiu, que no consideren un valencià "bonic", un modèl a imitar oralment, sinó un valencià coent.
  
• Dificulta el seu aprenentage a tot lo món fins el punt que només els llicenciats en filologia catalana poden escriure corrèctament (i parlar no tots). A més dificulta la seua llectura a les generacions no escolarisades en valencià i als castellaparlants. Vist això no sorprén que (encara) no existixca un diari en valencià o que l'índex de llectura en valencià siga tan baix.
• Dificulta el seu us oral per part dels castellaparlants i estrangers, ia que'l modèl de llengua que s'aprén no's correspòn en el valencià realment parlat. No és este un punt irrellevant si es vol valencianisar la societat.
  

2. La inclinació nacional pancatalanista dels sectors que han elaborat i difòs eixa normativa té els següents efectes en la societat valenciana (que no's sent de nació catalana), i conseqüentment en el govèrn valencià:

• Rebuig als catalanismes que inclou la normativa i per extensió desafecció (quan no rebuig complet) cap a tota la normativa.
  
• Negació de la unitat de la llengua o acceptació d'esta a desgana (a sovint sense reconéixer-la públicament).
  
• Desinterés per la recuperació del valencià i desconfiança per qualsevol moviment o iniciativa en defensa del valencià.
  
• Preferència pel castellà, ia que la llengua catalana no és sentida com a llengua pròpia.

Respecte al primer punt els autors s'han afanyat a assegurar que el problema no és la major o menor dificultat de la normativa sinó la situació de diglòssia en que vivim. El francés normatiu és en comparació molt més difícil, efectivament. Pero el francés conta en tota la maquinària de l'estat per a socialisar-se, i nosatres no. Per tant, justament per la situació de diglòssia calia haver oferit una normativa més fàcil. I això passa, en primer lloc, per desistir de convergències externes (convenients en cèrts aspectes, no dic que nò), pero que requerixen (de moment) un esforç excessiu per a la nostra societat.

Els autors han excusat el segon punt en el fet que l'anticatalanisme dels valencians és un fenòmen modèrn avivat en els anys de la transició per l'espanyolisme (i en part inclús des de Madrit) en l'intenció d'evitar l'auge de l'independentisme pancatalaniste. Efectivament décades arrere el pòble pla no tenia res en contra dels catalans i mostra d'això és que el Diccionari català-valencià-balear fon presentat en tota normalitat en l'ajuntament de Valéncia en época franquista! i que la quatribarrada era usada en total normalitat com a símbol valencià, a l'igual que ho és encara la figura de Jaume I. Pero no per això se sentia Valéncia catalana. De fet ia s'havien alçat veus entre els intelectuals en contra del pancatalanisme emergent (Bayarri escriu "El perill català" en l'any 1932!) i els escrits dels primers pancatalanistes valencians de principis del segle XX mostren que ia ells eren conscients de les reticències dels valencians a ser catalogats de "catalans" o a nomenar "catalana" a la seua llengua. Simplement fins al "Nosaltres els valencians" de Fuster el pòble no fon conscient dels proiectes pancatalans, i no mostrà la seua oposició.

En definitiva, tenim una codificació que no respòn a les necessitats socials del valencià sino a les ilusions d'una minoria, ilusions totalment llegítimes pero letals per a la supervivència de la nostra llengua en Valéncia i també del Pòble Valencià.

LA "FONDUE" VALENCIANA

No li hauria de sorprendre a ningú que Valéncia no's considere a sí mateixa un país català. Els valencians no descendim únicament de catalans, qu'hem de fer?

1. En primer llòc conservem un cèrt element prejaumí. Segons un recent estudi genètic, els valencians actuals (valencians nets de valencians) tenim un 12,8% d'ascendència nortafricana (mentres que'ls catalans a penes en tenen). Això confirmaria les sospites de que som en part descendents de les gents que habitaven Valéncia abans de l'arribada de Jaume I. Dit això, i tenint en conte que'ls musulmans d'Al-Andalús no només descendien d'immigrants nortafricans, sino també (principalment) de població anterior cristiana que acabà islamisant-se, hem de supòndre que'l nòstre percentage prejaumí és major qu'un 12,8. Això implicaria també que som en part continuadors de la població anterior a la conquesta musulmana del segle VIII, i en última instància dels pobladors autòctons de les nòstres terres, els ibers.
2. En segon llòc cal no oblidar que després de 1238, òbviament, junt als molts catalans que arribaren a les nòstres tèrres vingueren també atres gents. Molts aragonesos (que a l'interior, com sabem, s'impongueren) s'instalaren per tot el regne, inclús en el Cap i Casal. L'element occità, segons he llegit, també fon important. I vingué gent, en menor mida, de molts atres llòcs. Aixina mateix, després de l'expulsió dels moriscs (dels que no volgueren convertir-se al cristianisme) s'assentaren en la zona de l'Hòrta de Valéncia molts cristians de fòra del regne (que en part parlaven castellà i que encara que s'integraren llingüísticament foren els responsables, segons pareix, de la pronunciació apitxada, més acostada al castellà).

Tot açò, sumat al fet que políticament Valéncia fon un regne, i no un comtat més de Catalunya, explica (i justifica) que els "valencians" desenrollaren una identitat pròpia. Així ha passat en els Estat Units, en Sudàfrica, i en tantes atres ex-colònies. Per tot io'm senc membre d'eixe Pòble Valencià i no puc recuperar una "catalanitat perduda" quan no només venim de catalans. Som com una fondue de formage, una gran mescla, un nou pòble: els valencians.

CARPE DIEM

Després de molts anys preocupat pel futur del valencià vaig caure en el conte que, si fa només mil anys els pobladors del llevant peninsular parlaven àrap, fa mil cinc-cents llatí, i dos mil iber, res fa pensar que'l valencià, o cap atra llengua, puga mantindre's in saecula saeculorum en les nostres terres. Sense ser un adiví io posaria la ma en el fòc que d'ací a un milló d'anys ningú parlarà valencià en Valéncia. I no'm cremaria. I si'm creme, feu contes que d'ací a un trilló d'anys el que (per a mi) és el màxim símbol dels valencians haurà desaparegut, i en ell el poble valencià (tal com el senc io). O siga, el valencià i els valencians moriran sí o sí. Per tant, assumim-ho.
Pero vaig caure en el conte també que si el castellà acaba per substituir definitivament al valencià d'ací a un o dos segles (ooooohh!), d'ací a un trilló d'anys tampòc es parlarà castellà, ni en Valéncia ni en cap atre llòc de l'univers (que'm perdonen si somric davant d'este pensament). I anglés tampoc. No n'hi ha cap llengua etèrna, cap. Això a mi'm deixa, la veritat, més tranquil.
De manera que gogem del present, i no nos calfem el cap!

SOC UN HEREGE!

Confesse que io sempre he tingut tendències llingüístiques herètiques. Herètiques en el sentit de no combregar en l'ideologia sobre'l modèl de llengua normativa que domina en els sectors acadèmics i intelectuals de Valéncia. La meua heregia -ara eu veig clar- és la natural reacció d'un valencià amant de la seua llengua front a un estàndart elaborat per persones que'l consideren ad ell català.
No soc el primer herege. Fullana, Bayarri, Adlert, Casp i tants atres valencians que figuren ara en la llista negra m'han precedit. Les seues aparents contradiccions tenen una explicació ben senzilla: a pesar de que eren ben conscients dels llaços llingüístics que nos unixen als balears i catalans i que seguint la tradició de germanor renaixentista hagueren recolzat feliçment un model de llengua comuna basat en els clàssics que no privilegiàs un dialecte sobre'ls demés, al ser valencians i no sentir Barcelona com la capital de la seua nació difícilment podien acceptar el modèl de llengua "nacional" que Fabra havia elaborat prenent com a base el català barceloní (vejau ANTONI FERRANDO: "La presència dels dialectes territorials en l'obra de Pompeu Fabra", en "La lingüística de Pompeu Fabra", obra col. 2000), sobre tot quan Fabra i els introductors de la seua ortografia en Valéncia professaven eixe pancatalanisme que nega la personalitat nacional valenciana. La politisació de la llengua, en efecte, ve de molt llunt!

PRIMER ROMANÇ

Inicie este blòg nomenat ROMANÇOS D'UN VALENCIÀ en l'intenció de contar romanços sobre'l meu romanç. O siga, contar històries sobre la meua llengua. I espere que'ls romanços sobre'l romanç no acaben sent un cúmul de romanços, o siga, de paraules sense cap ni peus, sense sentit. Ben al contrari, tractaré de dir coses en trellat, objectives, "científiques". Buff! Txe quin romanç! diran vostés, o siga, quina explicació més llarga i avorrida!

Nòten vostés, per favor, la riquea d'este romanç! Quants significats pòt tindre una sòla paraula:
Romanç: varietat llingüística derivada del llatí.
Romanç: narració, conte per a txiquets.
Romanç: explicació llarga i avorrida.
Romanços: paraules sense sentit. "Només diu que romanços".