dijous, 12 de febrer del 2009
CLAUDICAR O NO CLAUDICAR... EIXA ÉS LA QÜESTIÓ.
Hui és un dia històric, diria io. El president de la Generalitat Valenciana ha declarat en les Còrts Valencianes que'l dia que'l Pòble Valencià "claudique davant de qualsevol circumstància d'homologació entre'l valencià i'l català, no serà'l nòstre pòble". La veritat, no recòrde una declaració tan taxativa al respècte per part d'un Molt Honorable, ni en eixe sentit ni en el contrari. En els seus temps, Joan Lerma, ben prudentment, se va guardar de proclamar obèrtament l'unitat del català. I és que la realitat social era i és la que és: la majoria dels valencians no vòlen que'l valencià siga considerat una part del català. Això obligava a aquells a callar, i permet a estos fer declaracions com la de hui. Quin guirigall tenim armat!
UNA PELÍCULA X
En el marc de la germanor valenciano-catalana convé, és cèrt, recuperar la grafia tx, pero no segons la pronunciació del barceloní, sino cadascú de la seua. Nosatres (i'l català occidental): txiquet (a l'igual que Txèquia), i l'oriental: xic. Si no, els valencians hem d'escriure igual xiquet i Xàtiva, que sònen distint, i això du a que paraules pòc conegudes com xeringa o ximple siguen mal llegides (txeringa i tximple, en canvi, no deixaria llòc a dubtes). Si tan unitària és la llengua eixe detall no la trencarà!
O si no, que s'adapten els barcelonins a la pronunciació occidental, que és l'originària. Segons Badia i Margarit (Gramàtica Històrica Catalana, 1984: pàg. 181) els cassos de palatalisació de C (+ E, I) llatines donaren llòc a una pronunciació africada (la de chic en valencià) . "en català oriental aquest so s'ha simplificat modernament en la fricativa palatal s^, però els dialectes occidentals conserven en molts casos l'africada anterior". Com a eixemple pòsa: CICCU > txic, que després donà > xic en català oriental.
O si no, que s'adapten els barcelonins a la pronunciació occidental, que és l'originària. Segons Badia i Margarit (Gramàtica Històrica Catalana, 1984: pàg. 181) els cassos de palatalisació de C (+ E, I) llatines donaren llòc a una pronunciació africada (la de chic en valencià) . "en català oriental aquest so s'ha simplificat modernament en la fricativa palatal s^, però els dialectes occidentals conserven en molts casos l'africada anterior". Com a eixemple pòsa: CICCU > txic, que després donà > xic en català oriental.
LLETRES FORASTERES
La lletra ç s'usa en valencià i en català en normalitat i la gent la percep com una lletra pròpia, del terreny. Com el castellà no la té, s'ha convertit en una lletra "distintiva", quasi simbòlica. En canvi, el dígraf ch està considerat com un castellanisme intolerable, les grafies pròpies sent la x i la tx, segons el cas. Anem a vore:
La ch, segons tinc entés, començà a utilisar-se en valencià per influència castellana. En els primers temps del nòstre regne s'havia utilisat la tx, que apareix en els Furs de Valéncia (ex. galotxes, portxe) de l'època de Jaume I (s. XIII). Més tart, en els temps gloriosos del Regne (s. XV), la ch "castellana" ia era la grafia dominant, sent usada per Joanòt Martorell i Ausias March, màxims autors de la nòstra llengua. I continuà usant-se fins a principis del segle XX, quan la codificació catalana volgué recuperar les grafies catalanes originàries.
Pero si bé pareix que la ch arribà a Valéncia per influència castellana, no es tracta d'una grafia originària de Castella, sinó de França. I l'usen totes les llengües romàniques del nòstre voltant: castellà, occità, francés, i portugués (en estes dos últimes llengües en un canvi posterior de pronunciació com el del català oriental).
Me pareix curiós que s'haja eliminat este "castellanisme" que estava completament consolidat en Valéncia des de l'época clàssica, quan per una atra banda s'accepte la ç, que (sorpresa!) també és un castellanisme. L'inventaren els castellans (que l'usaren fins el segle XVIII), i no només fon adoptat pel català i'l valencià, sinó també pel portugués, l'occità, el francés (i modèrnament per moltes atres llengües). Vaja!
No vullc dir en açò qu'hem d'eliminar la ç, sino que (des d'una perspectiva valenciana) no fea ninguna falta eliminar la ch, que a més a més és, com ia va recordar el pare Fullana, una grafia més etimològica (chincha, o xinxa -com vullgau- ve del llatí cimice). I és més pan-romànica.
La ch, segons tinc entés, començà a utilisar-se en valencià per influència castellana. En els primers temps del nòstre regne s'havia utilisat la tx, que apareix en els Furs de Valéncia (ex. galotxes, portxe) de l'època de Jaume I (s. XIII). Més tart, en els temps gloriosos del Regne (s. XV), la ch "castellana" ia era la grafia dominant, sent usada per Joanòt Martorell i Ausias March, màxims autors de la nòstra llengua. I continuà usant-se fins a principis del segle XX, quan la codificació catalana volgué recuperar les grafies catalanes originàries.
Pero si bé pareix que la ch arribà a Valéncia per influència castellana, no es tracta d'una grafia originària de Castella, sinó de França. I l'usen totes les llengües romàniques del nòstre voltant: castellà, occità, francés, i portugués (en estes dos últimes llengües en un canvi posterior de pronunciació com el del català oriental).
Me pareix curiós que s'haja eliminat este "castellanisme" que estava completament consolidat en Valéncia des de l'época clàssica, quan per una atra banda s'accepte la ç, que (sorpresa!) també és un castellanisme. L'inventaren els castellans (que l'usaren fins el segle XVIII), i no només fon adoptat pel català i'l valencià, sinó també pel portugués, l'occità, el francés (i modèrnament per moltes atres llengües). Vaja!
No vullc dir en açò qu'hem d'eliminar la ç, sino que (des d'una perspectiva valenciana) no fea ninguna falta eliminar la ch, que a més a més és, com ia va recordar el pare Fullana, una grafia més etimològica (chincha, o xinxa -com vullgau- ve del llatí cimice). I és més pan-romànica.
dilluns, 2 de febrer del 2009
CONSCIÈNCIA COLECTIVA
Vos recomane que li pegueu una miradeta ad est estudi de Joaquín Martín Cubas (Universitat de Valéncia) sobre l'identitat dels valencians. Expòn enquestes que mòstren que'l sentiment regionalista o nacionalista dels valencians està a anys llum no només de Catalunya i'l País Basc sinó també de Galícia, Astúries o Canàries, i's situa a l'altura del de les antigues regions de Castella. També explica que per a construir una identitat calen un "atres", i en Valéncia fa temps que'ls castellans deixaren de ser percebuts com a "els atres". Eixe lloc l'han ocupat els catalans.
Per a mi està clar que'ls intents de restaurar la image dels castellans com a "els atres" han fracassat en la nòstra tèrra. L'anticastellanisme no ven. No hem d'oblidar que una part del nòstre regne mai ha parlat valencià, i que al llarc dels segles s'han assentat (especialment en el Cap i Casal i en l'Horta) molts aragonesos i castellans. Tenint tot això en conte per a mi està clar que'l debilitat sentiment regionalista-nacionalista dels valencians és una conseqüència de les polítiques d'agermanament catalano-valencià. O siga, de no potenciar el fet diferencial valencià front a lo català. En pòques paraules: Serem valencians, o no serem res.
En quant a la llengua, en l'estudi citat es pot llegir lo següent (pàg. 20-21):
"frente a la inmensa mayoría de los estudios científicos que afirman la existencia de un sistema lingüístico común conocido generalmente como catalán, cuyo uso se extendería fundamentalmente por los antiguos territorios de la Corona de Aragón, existe un alto porcentaje de valencianos para los que el habla de los valencianos tiene sustantividad diferenciada como lengua. Así, y según el estudio sociológico y de opinión pública de la Comunidad Valenciana de julio de 1997 de Presidencia de la Generalitat, la mayor parte de los valencianos –el 62,2%– piensan que el valenciano es una lengua diferente del catalán; esta opinión es más generalizada entre los mayores de 55 años y entre los más valencianistas, así como entre aquellos que se expresan en valenciano. Ideológicamente destacan aquellos que se ubican en el centro, centro-izquierda o centro-derecha y, según la provincia, los que viven en Valencia. Para un 30%, en cambio, el valenciano es una variante dialectal del catalán. Esta opinión es compartida por los más jóvenes, aquellos que viven en Castellón y Alicante y los que se ubican en el centro e izquierda."
És sorprenent vore que, després de vàries décades d'ensenyança en valencià i d'intents de conscienciar al personal de la nostra catalanitat llingüística (i cultural (i nacional)), en 2005 encara un 64,4% dels valencians contestara en una enquesta del CIS que'l valencià i'l català són llengües distintes. Si be lo sorprenent no és això, sino que la universitat i la intelectualitat continuen sense obrir els ulls. Tenen molt bònes intencions, pero nos estan afonant.
Per a mi està clar que'ls intents de restaurar la image dels castellans com a "els atres" han fracassat en la nòstra tèrra. L'anticastellanisme no ven. No hem d'oblidar que una part del nòstre regne mai ha parlat valencià, i que al llarc dels segles s'han assentat (especialment en el Cap i Casal i en l'Horta) molts aragonesos i castellans. Tenint tot això en conte per a mi està clar que'l debilitat sentiment regionalista-nacionalista dels valencians és una conseqüència de les polítiques d'agermanament catalano-valencià. O siga, de no potenciar el fet diferencial valencià front a lo català. En pòques paraules: Serem valencians, o no serem res.
En quant a la llengua, en l'estudi citat es pot llegir lo següent (pàg. 20-21):
"frente a la inmensa mayoría de los estudios científicos que afirman la existencia de un sistema lingüístico común conocido generalmente como catalán, cuyo uso se extendería fundamentalmente por los antiguos territorios de la Corona de Aragón, existe un alto porcentaje de valencianos para los que el habla de los valencianos tiene sustantividad diferenciada como lengua. Así, y según el estudio sociológico y de opinión pública de la Comunidad Valenciana de julio de 1997 de Presidencia de la Generalitat, la mayor parte de los valencianos –el 62,2%– piensan que el valenciano es una lengua diferente del catalán; esta opinión es más generalizada entre los mayores de 55 años y entre los más valencianistas, así como entre aquellos que se expresan en valenciano. Ideológicamente destacan aquellos que se ubican en el centro, centro-izquierda o centro-derecha y, según la provincia, los que viven en Valencia. Para un 30%, en cambio, el valenciano es una variante dialectal del catalán. Esta opinión es compartida por los más jóvenes, aquellos que viven en Castellón y Alicante y los que se ubican en el centro e izquierda."
És sorprenent vore que, després de vàries décades d'ensenyança en valencià i d'intents de conscienciar al personal de la nostra catalanitat llingüística (i cultural (i nacional)), en 2005 encara un 64,4% dels valencians contestara en una enquesta del CIS que'l valencià i'l català són llengües distintes. Si be lo sorprenent no és això, sino que la universitat i la intelectualitat continuen sense obrir els ulls. Tenen molt bònes intencions, pero nos estan afonant.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
