O'LS ÒUS O'LS ÒLS?

Al parlar aglutinem les preposicions a i de i'ls artículs masculins formant contraccions. Conseqüentment escrivim al en conte de *a lo /a el, i als en conte de *a los /a els. Lo cas és que, al parlar, igualment contraem los artículs masculins a les conjuncions i i o, pero inexplicablement segons la normativa cal escriure-ho separat: i lo / i el, o lo / o el, en conte de *il i *ol.

La decissió qu'he pres d'apostrofar los artículs i pronòms a les paraules anteriors acabades en vocal, segons fem tots al parlar i segons s'ha escrit sempre des de l'época clàssica fins a principis del segle XX, m'ha fet plantejar-me l'ortografia de les contraccions, ia que sembla no ser conherent escriure i'l i o'l pero al. Cal, per tant, o be contraure sempre (al, als, il, ils, ol, ols; del, dels), o be apostrofar sempre (a'l, a'ls, i'l, i'ls, o'l, o'ls; de'l, de'ls). Ensajaré la segona opció, que sembla ser més clara (pero massa engorrosa?). Vorem!

COMPLICACIONS INÚTILS

Josep Giner (1912-1996), un dels impulsors de les conegudes com Normes de Castelló i deixeble de Pompeu Fabra, digué en la seua òbra "L'accentuació ortogràfica del valencià", de 1951:

"Cal simplificar la nostra ortografia, deslliurant-la de servitud a la pronúncia local barcelonina: tota complicació inútil és perniciosa."

Citat per VORO LÓPEZ en "La Filosofia Llingüística de Carles Salvador, Lluïs Revest i Josep Giner", RACV 2001

ROMANÇOS DE LLUÍS REVEST

Ha segut per a mi una sorpresa enterar-me de cèrts "detalls" pòc hortodòxos del pensament llingüístic de qui és considerat el principal redactor de les bases ortogràfiques de Castelló de 1932: l'historiador Lluís Revest (1892-1963).

En 1930 Revest publicà l'òbra "La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu" en la que reconeix l'unitat que'l valencià forma en lo català i accepta les normes qu'en Catalunya s'havien generalisat, pero realisa nombroses "modificacions que'ns semblen oportunes". Estes adaptacions al valencià, que incloïen aspectes ortogràfics, morfològics, lèxics, etc. no foren recollides íntegrament en l'acòrt de Castelló, i contrasten significativament en lo modèl de llengua que a partir de 1932 s'ha desenrollat en Valéncia.

Aspèctes destacables de la propòsta de Revest (adaptats de VORO LÓPEZ: "La Filosofia Llingüística de Carles Salvador, Lluïs Revest i Josep Giner", RACV 2001):

• Ús dels artículs lo i los.
• Apostrofació dels artículs i dels pronòms a la paraula anterior quan acava en vocal. Ex: sobre'ls o que'ns en conte de sobre los/els o que nos/ens.
• Apostrofació de que. Ex: qu'en.
• Preposició en o ab, i rebuig de la variant amb. "Altra forma, adoptada per l'Institut i la qual creem francament rebujadora es l'amb en sustitució d'ab usat pels classics. Al nostre Regne la forma usual rònega i secular és en: ni amb ni ab passaran mai segurament al llenguatge parlat."
  
• Plurals en -ns de les paraules acabades en -e àtona, com vèrgens, màrgens, òrfens.
  
• Ús de l'actual conjugació verbal valenciana. Açò inclòu formes com naixcut, consistix, eres, fon, segut en conte de nascut, consisteix, ets, fou, sigut.
  
• Grafia ch: " CH representa l'africada sorda (equival a la x en principi o darrere consonant i al digraf tx dels catalans). La conservació de la ch seguint un ús iniciat fa més de quatre segles a València, conforme a la pràctica molt ben raonada del Pare Fullana té l'avantatge de no confondre en l'escrit sons tan distints com los inicials de chic i Xàtiva."
• Sufixe -isar en conte de -itzar.
• ll inicial en cultismes: "Hi ha paraules cultes les quals a València se són fetes tan vulgars que la l inicial se pronuncia ll i quan eixa pronunciació siga general devia seguir-se gràficament escrivint llógic, illógic, lliterari."
• tg en los casos on la té siga etimològica, pero no en paraules com mija.
  
• eix- segons la fonètica valenciana general en paraules com eixemples o eixercir.
  
• Diferenciació entre -iste i -ista. Ex: artiste vs. artista.
  

Alguns d'estos punts foren recollits en les bases de Castelló, pero'ls autors posteriors los foren reemplaçant per les formes de l'IEC. En los últims anys, per sòrt, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua ha recuperat unes pòques d'estes característiques valencianes.

Lluïs Revest és una mòstra de com la coordinació en los balears i catalans és compatible en la defensa de les formes valencianes i del nòm LLENGUA VALENCIANA, elements identitaris que'ls valencians no estan disposats a sacrificar per l'unitat del català ni de la nació catalana.