dimarts, 7 d’abril del 2009

EST'EST i EIX'OÈST.

En valencià els demostratius clàssics EST i EIX han guanyat en el temps una -E final que facilita la seua pronunciació davant de paraules començades per consonant (ex. est riu, eix riu > este riu, eixe riu). Davant de les que comencen per vocal no ha calgut afegir cap vocal de sopòrt perque no existix eixa dificultat de pronunciació (ex. est hòme). Per això la Real Acadèmia de Cultura Valenciana preconisa l'us de ESTE i EIXE davant de consonant, i EST i EIX davant de vocal.
No obstant, si demaràrem a un valencià-parlant que pronunciara lenta i clarament est hòme segurament separaria les dos paraules aixina: este hòme. Això és perque'l parlant actual interpreta est com una versió acurtada de este usada al parlar ràpit davant de vocal, i no a l'inversa. O siga, actualment la forma bàsica ha passat a ser ESTE, i conseqüentment en valencià caldria escriure ESTE davant de consonant, i apostrofar EST' davant de vocal i h (ex. est'hòme).
En canvi, en el marc de germanor valenciano-catalana caldria que'ls valencians recuperàrem les formes clàssiques EST i EIX, sempre sense -E i sense apostrofar, ia qu'aixina's conserven encara en català occidental (i, en el cas de EIX, també en parts de l'oriental i l'eivissenc). L'Acadèmia Valenciana de la Llengua arreplega estes formes clàssiques, però priorisa les reforçades.

UN'ÚNICA QÜESTIÓ

He pensat que, ben vist, si apostrofem l'artícul determinat LA davant de paraules començades per vocal o h (ex. la amiga > l'amiga), hi ha algun motiu per a no fer lo mateix en l'artícul indefinit UNA (ex. una amiga > un'amiga)? En italià, de fet, s'apostròfa.

ACTUALIZACIÓ (19/09/09): Ara bé, no estic segur si nos mengem la -A de UNA davant de qualsevol vocal o només davant d'un'atra A (Diem "un'organizació lloable" o "una organizació lloable"?). El primer cas justificaria apostrofar, pero el segon no, ia que si apostrofem UNA davant d'A hauriem d' apostrofar també casos com SIMPÀTIC'AMIGA!

dilluns, 6 d’abril del 2009

EN OBÈRTA CONFUSIÓ

Hi ha tota una série de paraules pòc (o gens) habituals (o nòves) en el parlar quotidià dels valencians qu'hem aprés dels llibres (o del castellà) i que tendim a pronunciar mal degut a la pòca precisió de la seua escritura. Açò afècta, entre atres qüestions, a l'obertura de les vocals. M'agradaria ací anar confeccionant una llista de paraules que's tendixen a pronunciar incorrèctament, al menys en algunes zones:

AQUEST s'ha reintroduit en la llengua culta de Valéncia per influència de la normativa catalana. En valencià (i tortosí) coloquials és una forma arcaica qu'ha sigut completament substituida per ESTE, variant de EST (forma esta que també fon usada en l'época clàssica i que's conserva en català occidental, segons el diccionari Cat-Val-Bal). Els valencians contemporanis (o alguns) llegim AQUEST en e obèrta quan se deuria pronunciar en e tancada com ESTE o EST.

EURÒPA és una paraula qu'he sentit en una o obèrta ben clara en la zona d'Alcòi. En atres zones, en canvi, se pronuncia en o tancada. Est és el dia qu'encara no he pogut saber quina és la pronúncia tradicional valenciana, ia que l'escritura oficial (EUROPA) no ho aclarix.

FLÒTA (conjunt d'embarcacions) és una paraula que cal pronunciar en o obèrta. Pero com en les zones no costaneres és pòc habitual hi ha qui la pronuncia en o tancada per la imprecisió de la seua ortografia oficial (FLOTA) i per l'influència del castellà.

LLÒRO es pronuncia segons el Dic. Cat-Val-Bal en o obèrta (i el palatal) tant en valencià com en català i balear. Io, en canvi, sempre l'he pronunciat tancada i m'he enterat de l'error per casualitat, ia que l'escritura oficial (LORO) no ajuda en eixe sentit.

ONCLE és una forma que, segons el Diccionari Cat-Val-Bal, en valencià només se conserva en la zona d'Alcòi, Novèlda i la Vall de Gallinera. En el restant ha segut substituïda ia fa temps per TIO. La normativa modèrna ha reintroduit esta paraula, pero com l'ortografia no especifica sempre l'obertura de les vocals, alguns valencians llegim ara ONCLE en o obèrta, en conte de o tancada, que és com es pronuncia allà on s'ha conservat la paraula.