Que val que m'haja atret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant dels trobadors no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport,
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.
(...)
En llemosí sonà lo meu primer vagit,
quan del mugró matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia,
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent,
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.
De "La Pàtria", Aribau.
De "Lo gayter del Llobregat" de Rubió i Ors.Si amb mos cantars senzills, o Pàtria mia,
terra sagrada on mon bressol sens gales
balandrejà, al trist to de ses balades,
una mare amb amor;
si amb mos cants llemosins jo puc un dia
ta corona refer, que, fulla a fulla,
dispersà per tes planes regalades
dels segles el rigor;dels antics trobadors la muda lira
jo arrencaré de llurs humits sepulcres;
i el Geni que, plorant, entre llurs lloses
divaga, invocaré.
i despertant-ne les que el món admira
ombres sagrades, noms cenyits de glòria,
els comtes i antics reis, i llurs famoses
batalles, cantaré.
Temps hi ha que molts se planyien de l'olvit dels Consistoris del Gai saber, més coneguts amb lo nom de Jocs Florals; i amb molta raó, segons ha demostrat lo feliç i cada dia més estès cultiu poètic de la llengua catalana i dels dialectes germans del migjorn de França. Gràcies a un dels presents, català de cor que no ha parat fins que ha vist realisats sos bons projectes, i gràcies a la protecció dels dignes successors dels consellers, avui, passats alguns segles, renaix aquella antiga institució literària. (...)Del discurs presidencial de Manuel Milà i Fontanals en els Jocs Florals de Barcelona de l'any 1859.
A tots aqueixos causarà un plaer veritable i més fondo de lo que alguns imaginarien lo sentir aquí los accents de llur llengua, de la que bé se pot dir la llengua de llurs entranyes... d'aquella llengua, per altra part, que no sens motiu tenen molts per la primogènita entre les neollatines i que, amb noms diversos però amb varietats sols secundàries, fou un temps la més culta i celebrada; que ja nou segles ha narrava los dols i los conhorts de Boeci, i té poemes heroics, romancescs e històrics que competeixen amb los millors de l'edat mitjana; que usava Guillem d'Aquitània quan li prenia "talent de cantar"; que escoltaren i aplaudiren no sols les corts de Provença i Aragó, sinó les de Castella, Inglaterra e Itàlia; que fou cultivada per lo Dant, celebrada per lo Petrarca; llengua materna dels reis aragonesos; en què s'escrigueren primitius mapes cosmogràfics, savis i respectats codis, incomparables cròniques; que posseeix una rica poesia popular; que parlaren lo venerable Llull, gran home en lletres i en acció, Arnau de Vilanova, lo primer físic de son temps, l'insigne orador Sant Vicenç Ferrer, Ausias March, poeta de cor i de seny, i los demés autors del Cançoner que guarda París com única joia... "
En l'artícul "Els lligams entre català i occità" de S. Martínez Arrieta i D. Sumien podeu trobar de manera clara i concisa informació sobre la pertanyença del català al diasistema occitanoromànic, i un resum històric de les visions sobre este tema. (pàgines 111-136).
