diumenge, 28 de febrer del 2010

INDIVIDUACIÓ IRREGULAR DEL CATALÀ

Vos recomane el llibret de Carles Castellanos Llengua, dialectes i estandardització, molt honest, on es pot llegir:

(Junt al cas de l'alemany i el neerlandés) Un altre cas remarcable com a exemple del que hem anomenat d'individuació irregular és el del contínuum catalano-occità, contínuum dividit en un conjunt de dialectes dels quals, els més diferenciats del nuncli central llenguadocià, són el català i el gascó.
(...)
Una anàlisi estrictament lingüística permetria de considerar de manera semblant, tant el gascó com el català, com a varietats d'una mateixa llengua, i faria possible de preconitzar així un sol estàndard per al conjunt catalano-occità. Aquest fou en certa menera el sentiment general entre els escriptors i estudiosos en una primera època de la renaixença catalana i occitana del segle XIX, en què tots els parlars es reconeixien en la llengua antiga de l'"Edat d'Or", l'anomenat "llemosí". Els gramàtics occitans ho preconitzaren més obertament en aquests termes almenys fins al primer terç del segle XX (1934), en què tingué lloc la presa de posició d'un grup important d'intel·lectuals catalans, entre els quals Pompeu Fabra.
(...)
A la nostra manera de veure, tot i les a(r)gumentacions d'ordre lingüístic de les diferents posicions, les raons fonamentals que les motivaven eren de tipus social i polític. El fet és que d'aleshores ençà, tot i posseir en conjunt una norma convergent, els estàndards i les denominacions s'han dividit en dos, el català i l'occità, sense seguir, per tant, de manera estricta i única les característiques de caire únicament lingüístic"