Nosaltres, los occitans.

Les relacions lhingüístiques i istòriques entre Catalunha e Occitània són incòmodes per al catalanisme que domina los cércols intellectuals dels "Païssos Catalans" ia que qüestionen l'actual estatus independent del català e l'existència de la mateisha "Nacion Catalana". Per aishò, lo catalanisme tradicionalment a evitat fer propaganda de les semblances entre estes dos "lhengües bessones" e s'a limitat a explicar l'istòric lhemosinisme de valencians, catalans e balears com una confusion: los antics creien que lo catalan derivava del lhemosin, quan en realitat se tracta d'una continuacion de l'antic lhatin en Catalunha. Assumpte solventat!

No obstant, l'origen del romanç catalan e la seua semblança ab los romanços veïns del nord dels Pirinèus són dos qüestions distintes. Les publicacions valencianistes escrites en les Normes del Puig fa anhs que venen recordant que'l catalan a segut considerat per la lhingüística internacional com un dialecte de l'occitan fins fa només un segle; pero no an tingut massa resson. Per sòrt, veritas filia temporis, e últimament altres autors (tant catalans com d'altres països) an començat a reconéisher que les diferències entre'l catalan e l'occitan no són majors que les que i a entre'ls mateishos dialectes occitans, e que per tant en el fons tot se tracta d'una mateisha lhenga, separada només per qüestions polítiques. També e sentit declaracions en est sentit de boca d'algun professor de valencian de la Univ. de Valéncia e d'alguna professora de lhingüística romànica de la Univ. de Barcelona. Fins e tot lo professor del curs d'occitan que estic seguint es obèrtament d'est pensar.

Ara ben, una cosa es reconéisher que'l catalan e l'occitan son en realitat una mateixa lhengua, e una altra ben distinta es ser partidari d'esborrar la frontera lhingüística del mapa, còsa que tindria conseqüències, com a mínim, sobre la nòstra ortografia:

• NY > NH: Catalunha vs. Catalunya.
• LL > LH: castelhan vs. castellà.
• X > SH: aishí vs. així.
• TX/X/IG > CH: Èlch, chiquet, chec vs. Elx, xiquet, txec.
• N final: non, union, valencian vs. no, unió, valencià.
• Supressió de les H inicials: istòria, aver, i vs. història, haver, hi.
• Supressió del punt volat: parallèlament vs. paral·lelament.
• Accentuació de les vocals obèrtes: pòble, lhòc, modèrna vs. poble, lloc, moderna.

La tendència, per tant, és a reconéisher que la separació és política, pero a acceptar-la com un fet istòric que ia no's pòt corregir a estes altures del procés de socializacion de la lhengua culta. Io, per la meua banda, me prenc la lhibertat d'escriure este pòst en un esbós de paraestàndard valencian/catalan (digam-li "ibèric") de la lhengua occitana, parallel als altres paraestàndards occitans (gascon, lhenguadocian, lhemosin, provençal,...).

Lo passat dia 24 d'octubre, més de vint mil persones provinents de distintes regions europees nos trobàrem a la preciosa ciutat de Carcassona per a manifestar-nos en defensa de la lhengua occitana. Fon una experiència preciosa. Vaig parlar en valencian ab occitans d'Itàlia, de Gascunya, del Lhenguadoc, etc. e'm vaig comunicar sense problemes ab tots ells. Al sentir-los parlar reconeishia la meua lhengua, una gran lhengua!

EN LLENGUA LLEMOSINA

En els inicis de la Renaixença catalana destaquen tres fets: la publicació de "La Pàtria" d'Aribau (1833), "Lo Gayté del Llobregat" de Rubió i Oriols (1841) i la restauració dels Jocs Florals (1859 -fa ara 150 anys-). En els tres casos es considera ab orgull que la llengua dels catalans és la llengua dels antics trobadors medievals. O siga, es considera que'l català forma part de la llengua occitana o llemosina. (Les negretes són meues)

Que val que m'haja atret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant dels trobadors no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport,
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

(...)

En llemosí sonà lo meu primer vagit,
quan del mugró matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia,
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent,
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

De "La Pàtria", Aribau.

Si amb mos cantars senzills, o Pàtria mia,
terra sagrada on mon bressol sens gales
balandrejà, al trist to de ses balades,
una mare amb amor;
si amb mos cants llemosins jo puc un dia
ta corona refer, que, fulla a fulla,
dispersà per tes planes regalades
dels segles el rigor;

dels antics trobadors la muda lira
jo arrencaré de llurs humits sepulcres;
i el Geni que, plorant, entre llurs lloses
divaga, invocaré.
i despertant-ne les que el món admira
ombres sagrades, noms cenyits de glòria,
els comtes i antics reis, i llurs famoses
batalles, cantaré.

De "Lo gayter del Llobregat" de Rubió i Ors.

Temps hi ha que molts se planyien de l'olvit dels Consistoris del Gai saber, més coneguts amb lo nom de Jocs Florals; i amb molta raó, segons ha demostrat lo feliç i cada dia més estès cultiu poètic de la llengua catalana i dels dialectes germans del migjorn de França. Gràcies a un dels presents, català de cor que no ha parat fins que ha vist realisats sos bons projectes, i gràcies a la protecció dels dignes successors dels consellers, avui, passats alguns segles, renaix aquella antiga institució literària. (...)

A tots aqueixos causarà un plaer veritable i més fondo de lo que alguns imaginarien lo sentir aquí los accents de llur llengua, de la que bé se pot dir la llengua de llurs entranyes... d'aquella llengua, per altra part, que no sens motiu tenen molts per la primogènita entre les neollatines i que, amb noms diversos però amb varietats sols secundàries, fou un temps la més culta i celebrada; que ja nou segles ha narrava los dols i los conhorts de Boeci, i té poemes heroics, romancescs e històrics que competeixen amb los millors de l'edat mitjana; que usava Guillem d'Aquitània quan li prenia "talent de cantar"; que escoltaren i aplaudiren no sols les corts de Provença i Aragó, sinó les de Castella, Inglaterra e Itàlia; que fou cultivada per lo Dant, celebrada per lo Petrarca; llengua materna dels reis aragonesos; en què s'escrigueren primitius mapes cosmogràfics, savis i respectats codis, incomparables cròniques; que posseeix una rica poesia popular; que parlaren lo venerable Llull, gran home en lletres i en acció, Arnau de Vilanova, lo primer físic de son temps, l'insigne orador Sant Vicenç Ferrer, Ausias March, poeta de cor i de seny, i los demés autors del Cançoner que guarda París com única joia... "

Del discurs presidencial de Manuel Milà i Fontanals en els Jocs Florals de Barcelona de l'any 1859.

En l'artícul "Els lligams entre català i occità" de S. Martínez Arrieta i D. Sumien podeu trobar de manera clara i concisa informació sobre la pertanyença del català al diasistema occitanoromànic, i un resum històric de les visions sobre este tema. (pàgines 111-136).

NO ES TAN COMPLICADO

La nostra és una llengua compartida, pero uns la compartixen més que atres. Vejau les declaracions del president de l'IEC Salvador Giner (extretes d'una entrevista en el Levante-emv del 22/06/09; els subrallats són meus):

P. ¿Qué opina de la política lingüística del Gobierno valenciano? Algunas voces consideran que el fomento de las particularidades valencianas conducirá a un secesionismo lingüístico...
R. Sin duda. Me preocupa mucho la creación de un secesionismo con la formación de una academia especializada en el valenciano, cuando la lengua es la misma. No ayuda a la cohesión y la unidad de la lengua, que es en realidad muy elevada, mayor que la de otros idiomas europeos, como el castellano. En estos momentos, la única solución es que todas las instituciones acepten la autoridad común del IEC.

P. Visto desde Valencia, lo que plantea parece inviable...
R. No es tan complicado. Por ejemplo, en Baleares la autoridad normativa la tiene la Universitat de les Illes Balears (UIB), que a su vez reconoce al IEC. No es una autoridad directa, pero está bien. Lo que está claro es que el secesionismo no es bueno para una lengua que aún hablan 10 millones de personas, o siete, según el indicador que quiera utilizar.

P. ¿Coordinación o riesgo de desaparición es su mensaje?
R. Nos tenemos que coordinar, claro. En el IEC siempre nos preocupamos de consultar a nuestros representantes en el País Valenciano. Tenemos además sedes en Castelló y Alicante, y un delegado en Valencia. Yo, para salvar la lengua, me reúno con el demonio si hace falta, pero, claro, han de reconocer la autoridad del IEC.

P. ¿Se reunirá entonces con la presidenta de la Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL)?
R. Si esta entidad, que es una construcción política del Partido Popular de la Comunitat Valenciana, me pidiera una entrevista lo consideraría… No tengo problemas, pero ha de haber una petición y se ha de reconocer la autoridad superior del IEC.

COMENTARIS:

El senyor Giner confon coordinació i subordinació, i està molt equivocat si pensa que "no es tan complicado" que els valencians accepten l'autoritat superior de l'IEC. Mai foren els valencians subdits de Catalunya, i la realitat ens mostra que no tenen l'intenció de ser-ho ara. A tot estirar podrem tindre una llengua comuna, pero això només serà amb una coordinació entre acadèmies de tu a tu.

L'AVL no va ser creada pel PP sinó per les Corts Valencianes ab el suport tant del PP governant com del PSPV-PSOE. I la iniciativa, en realitat, fon de Convergència i Unió, que condicionà el seu suport al PP en el parlament espanyol a la creació d'una acadèmia de la llengua en Valéncia que reconeguera l'unitat de la llengua. Per tant, senyor Giner, l'AVL és cosa dels catalans i evidentment no té uns objectius secessionistes.

L'actitud del president de l'IEC ens mostra fins a quin punt en Catalunya es desconeix la realitat valenciana. La "unica solución" per a salvar la llengua en Valéncia no és la subordinació a Catalunya. La coordinació sí que seria una bona solució, però vist que vostés no volen compartir la llengua en nosatres, és evident que l'única eixida que té Valéncia per a salvar la seua llengua és no compartir-la en vostés. Hala!

L'OCCITÀ IBÈRIC

Si alguns, atenent a l'estructura llingüística, vòlen per tot i per tot que'l valencià siga considerat un dialecte del català, caldrà que també considerem el català, per la seua estructura, com un dialecte de l'occità! Això és així, segons diuen els científics internacionals. Pero molts, en Valéncia, ho ignoren o ho oculten!

Segons la llingüística actual, una llengua pòt ser de dos tipos:

• Una llengua per distància (Abstandsprache, en terminologia llingüística), que es diferència de les atres llengües per la seua distància estructural, o siga, per unes característiques fonètiques, morfològiques, lèxiques, sintàctiques, etc. molt distants de les de les atres llengües.
• Una llengua per elaboració (Ausbausprache), que a pesar de tindre fòrtes afinitats estructurals en atres varietats llingüístiques (atres "dialectes"), és considerat una llengua ia que funciona de manera autònoma, gràcies a una codificació independent de la de les atres varietats.

O siga, les fronteres entre les llengües estan dellimitades segons criteris extrallingüístics (polítics, econòmics, etc.) i no segons criteris llingüístics. Per això, quan la llingüística tracta d'agrupar les varietats (els "dialectes") segons les seues afinitats purament estructurals o llingüístiques, utiliza el terme diasistema i no el de llengua, per a evitar confusions.

Tinguent això en conte, vejam lo que diu l'autor francés Domergue Sumien en el seu llibre "La Standardisation Pluricentrique de l'Occitan" (la negreta i traducció és meua):

"Dins d'esta concepció, l'occitano-romànic (occità + català) forma versemblantment un sol i mateix diasistema. El català és una llengua per elaboració que s'ha desmarcart del conjunt occità. (...) Vet ací alguns atres eixèmples de diasistemes dins dels que han emergit llengües per elaboració: baix-alemany (baix-saxó, neerlandés), escandinau continental (noruec nynorsk, noruec bokmal, danés, suec), búlgar (búlgar, macedòni), hindostaní (hindi, urdú)..."

L'autor explica (els parèntesis següents són aclaracions meues) que des d'un punt de vista històric, és cèrt que Catalunya i Occitània han format part d'un mateix conjunt cultural durant l'alta Edat Mija (els comtats catalans depenguéren de París durant segles). És a partir del segle XIII (després de la Batalla de Muret, en la que'l pare de Jaume I pèrt els seus dominis occitans en favor del rei francés) que'l destí particular dels Països Catalans s'afirma gràcies a l'impuls de la corona catalano-aragonesa (que s'orientarà i expandirà cap al Mediterrani). No obstant, l'occità clàssic (l'usat pels trovadors occitans, catalans i valencians fins al segle XV) ha continuat siguent una referència per a la poesia catalana fins a la fi de l'Edat Modèrna, i els catalans (aixì com balears i valencians) han usat durant segles (fins el XIX!) el terme de llemosí (que és, pròpiament, el nom d'un dialecte nord-occità) per a referir-se a la seua llengua. El Felibritge (o Renaixença occitana) tingué partidaris entre'ls catalans (, valencians i balears), com per eixemple el filòlec Alcover, que considerava al català com a part de l'occità. Catalunya, i ab ella Valéncia i Balears, trenca llingüísticament ab l'occità de manera definitiva en 1934 ab un manifest signat, entre atres, per Fabra.

L'autor, al respecte d'este manifest, diu (la negreta és meua):

"Eixe tèxt de 1934 mescla arguments polítics i pseudocientífics; és inadmissible en quan a mètode llingüístic. Pero expresa una percepció cultural que va en el sentit de la trajectòria històrica particular dels Països Catalans des del segle XIII. Eixa posició ha segut després acceptada per la quasi totalitat dels occitanistes i catalanistes perqu'és realista des del punt de vista de la consciència històrica de dos comunitats llingüísiques."

Efectivament, el català té tot el dret del món a constituir-se en una llengua autònoma, igual que tantes atres llengües per elaboració. Pero crida l'atenció que les universitats valencianes reconeguen eixe dret al català i el neguen al valencià quan els valencians tenim una història pròpia des d'eixe mateix segle XIII i el nòstre poble té una consciència o identitat llingüística pròpia des de fa segles!

Cal que'ls valencians sàpiguen açò i que l'AVL, en conseqüència ab el sentiment majoritari dels valencians (vegeu les enquestes), considere'l valencià com una llengua autònoma. Això ajudaria molt al valencià, estic convençut, ia qu'augmentaria l'identificació dels valencians (tant valenciaparlants com castellaparlants) ab la seua llengua i els animaria a recuperar-la (normalizar-la). Això no necessitaria, en canvi, grans reformes normatives (sí algun retoc, que ia comentàrem). Com hem dit, cal que la normativa d'una llengua siga estable. Lo més important és el nom i la consideració de llengua independent. Per un' atra banda, esdevindre una llengua independent no implica, necessàriament, allunyar-nos gratuitament de la normativa catalana. Cal una bona cooridinació ab les llengües veïnes, igual que l'occità ha adoptat de la normativa catalana tot allò que no entra en conflicte en la seua estructura llingüística. Dos pinzelladetes, i arreglat. Seria molt fàcil.

SI VALENCIANS, VALENCIÀ.

Diu l'interessant llibre d'Antoni Ferrando "Consciència idiomàtica i nacional dels valencians" (1980, prologat per Sanchis Guarner):

"Per als medievals (...) la delimitació semàntica del terme (nació) era clara: o bé designava els originaris d'un lloc determinat -el sentit etimològic de natio és 'nascut a'- o bé els que parlaven una mateixa llengua". (pàg. 5)

Per això,

"Fins a la segona meitat del segle XIV, és a dir, fins que féu crisi la concepció medieval de "nació" -sinònima de "comunitat lingüística", segons la coneguda definició de Sant Tomàs d'Aquino ("linguae seu nationes")-, els valencians mantingueren un fort sentiment "nacional" unitari amb els seus homòfons catalans i mallorquins". (pàg. 4)

Segons aquella concepció de nació, la Corona d'Aragó:

"constituïa una "federació" de quatre entitats jurídiques sobiranes -Aragó, València, Mallorca i Catalunya, segons l'ordre de prelació honorífica-, que avui anomenaríem estats, vinculats entre ells per la persona d'un mateix monarca, però amb tres comunitats nacionals al seu si: la catalanoparlant, l'aragonesoparlant i l'arabigoparlant i, a més a més, una petita comunitat ètnico-religiosa, la jueva" (pàg. 7).

Durant el segle XV eixa concepció de "nació" fon substituida per un'altra que's definia segons criteris de ciutadania política o jurídica, i no segons la llengua, cultura, com tampoc l'ètnia. És ací quan apareix la consciència nacional valenciana, fonamentada en la sobirania de l'antic Regne de Valéncia, "en detriment d'una consciència "nacional" unitària compartida pels tres "pobles" catalanoparlants."

En quan a la llengua, Ferrando diu:

"En una primera etapa, coincident més o menys amb el segle XIII, el català rep a València gairebé exclusivament la designació genèrica de romanç, com s'esdevenia també al Principat. En un segon període, que correspon aproximadament al segle XIV, s'obre camí l'apel·lació específica de catalanesc o català en tot el domini lingüístic. Finalment, en un tercer període, que s'inicia a les acaballes del Trescents i comprén tot el Quatrecents, una denominació particularista amb fortes connotacions polítiques i nul fonament científic, la de llengua valenciana, entra en competició amb les altres dues apel·lacions majoritàries".

L'autor conclou que "ja a les darreries del segle XIV" aparegueren les primeres "reticències valencianes a acceptar de grat la denominació de catalana per a la llengua per antonomàsia dels valencians", i hi hagué una estreta conexió "entre l'evolució de les denominacions que els valencians aplicaren a la seua llengua i la del seu sentiment "nacional" al llarg dels segles" XIII, XIV i XV.

RETOCS ASSUMIBLES

Com he dit, la normalizació del valencià necessita una estabilitat normativa i per tant els valencians no podem passar-nos l'història qüestionant, revisant, millorant, reformant el modèl de llengua culta, especialment l'ortografia. Ara bé, segurament nos podem permetre fer alguns retocs puntuals igual que fan totes les llengües, especialment si eixes millores poden afavorir l'identificació dels valencians en la seua llengua i de retruc la normalizació d'esta.

Pareix prou clar que cal acceptar de l'ortografia oficial tot allò qu'és convencional i que no supòn una convergència forçada del valencià en el català:

• Acostament a l'etimologia llatina: eix. finals -b, -d, -g segons l'etimologia (verb, verd, amarg i no verp, vert, amarc, que són les escritures tradicionals valencianes fins al 32, i que reflectixen la pronunciació real tant del valencià com del català).
• Conservació de grafies clàssiques: eix. grups TM (setmana, en conte de semana), MPT (comptar, en conte de contar), TL (guatla, en conte de guala), TLL (bitllet, en conte de billet), TG (metge, en conte de mege), TJ (platja, en conte de plaja).
• Ús de l'el geminada (l·l).
  
• Continuació del sistema d'accentuació gràfica, que no indica totes les vocals obèrtes.
• No apostrofació anterior, llevat dels pronoms als verbs. Ex: entre els dos arbres, i no entre'ls dos arbres. No apostrofació de que, etc. Ex: és important que anem, no qu'anem.
  

Els canvis que sí que's podrien plantejar són els següents:

• Ús de TX a principi de paraula en paraules com txiquet, txocolate, etc. segons la fonètica valenciana.
  
• Ús de X segons la fonètica valenciana. Ex: flax, briox, Marraquex i no flaix, brioix, Marraqueix.
• Ús de TG/G, TJ/J segons la tradició valenciana, i no la fonètica actual catalana. Ex: mija, no mitja.
• Ús de TZ/Z segons la fonètica valenciana. Ex: valencializar, no valencianitzar.
  
• Accentuació segons la fonètica valenciana. Ex: Valéncia, i no València; pero, qué i no però i què.
• Io, ia en conte de jo, ja.
  

Reformes ortogràfiques d'este tipo tindrien un valor simbòlic molt important per als valencians, ia qu'eliminarien una subordinació a la normativa catalana i podrien mitigar la desconfiança que'l nòstre pòble té cap al valencià cult. Seria convenient, per tant, que l'AVL les adoptara i que donara a conéixer a l'opinió pública que'l valencià cult és, PER FI, valencià 100%.

Ara bé, mentre eixe dia arriba, qu'hem de fer aquells que voldriem que s'introduiren reformes? Donat que es tracta de retocs puntuals, i no d'una reforma a fons, crec que podem seguir l'eixemple del professor de la Univ. de Valéncia Abelard Saragossà, que es partidari d'usar formes no normatives quan clarament siguen positives, com hi han (hi ha), o naixca (nasca). Per tant, em cenyiré a la normativa oficial usant les variants més valencianes, i si el context m'ho permet introduiré algunes modificacions discretes que no crec que causen revol (eix. X>TX en casos com txiquet, o TZ>Z com en valensianizar).

De forma excepcional, en este blòg experimentaré altres reformes més heterodòxes (eix. accentuar gràficament totes les vocals obèrtes, com en pònt, o apostrofar els artículs i'ls pronòms a la paraula precedent, com en entre'ls arbres). Escriure (i llegir) així nos ajuda a vore que el valencià cult haguera pogut ser d'una altra manera, igualment científica (i igualment imperfecta, perque cap ortografia és perfecta). Com ia he expost, no pretenc que l'AVL assumixca este tipo de reformes, que sí que desestabilizarien la normativa ia parcialment socializada. Perdoneu pel capritxet!

ESTABILITAT NORMATIVA

Les llengües romàniques que fruixen d'un estàtus i us "normals" (com el castellà, el francés o l'italià) tenen una normativa fixada i estable, o siga, ben definida en gramàtiques, diccionaris, etc. Eixe modèl de llengua estàndart és conegut i usat des de fa molt de temps per la seua comunitat llingüística, és acceptat en naturalitat i sense qüestionaments pels seus parlants, i a més és recolzat pels respectius estats. Tot això assegura la normalitat a la llengua.

Ara bé, qu'una llengua s'use en normalitat no vòl dir que tinga una normativa perfecta o immillorable. El francés és famós per la seua caòtica ortografia, i l'anglés també. Pero això no impulsa als escritors francesos a mamprendre individualment reformes ortogràfiques, ia qu'això produiria confusió entre'ls usuaris. En general, els usuaris acaten la normativa establida i només introduixen canvis quan l'autoritat competent (l'Académie Française, en el cas del francés) fa públiques algunes reformes, que sòlen ser mínimes.

El valencià, per contra, no és una llengua "normal" en eixos sentits ia que:

1. No té una normativa completament definida i estable. Des de la Renaixença el modèl de llengua estàndard ha anat -per distints motius- canviant d'orientació, i ara estem immersos en una nova minireforma (L'AVL ha introduit cèrts canvis en la seua Gramàtica Normativa, i encara no ha publicat el Diccionari Normatiu, que segurament modificarà algunes coses).
2. La normativa oficial és qüestionada per bòna part dels parlants, que la sent massa catalana, i és opòsta frontalment per un chicotet sector (RACV, Lo Rat Penat, etc.), que propòn una normativa alternativa.
   
3. Només les generacions més jóvens estan alfabetizades en valencià, ia que'l sistema escolar ensenya (en) valencià des de no arriba a trenta anys. A més, el domini de la normativa (fins i tot en aquells que l'han estudiada) no és suficient degut (entre atres motius) a l'omnipresència de la normativa castellana en la nòstra societat (mijos de comunicació, etc.).
4. Els àmbits d'us en els qu'es pot usar el valencià han aumentat des de la seua oficializació pero són encara reduits, ia que'l castellà monopoliza la majoria d'ells.
5. Els valenciaparlants no actuen decididament a favor de la normalizació de la seua llengua, o siga, en general es senten còmodes en la diglòssia.
   
6. La Generalitat Valenciana no recolza decididament la normalizació de la nòstra llengua.
7. Més de mitat dels valencians té com a llengua matèrna i habitual el castellà, i la majoria dels castellaparlants és incapaç d'usar el valencià.

Com es veu, la nòstra situació és molt delicada, i per tant cal evitar afegir més dificultats innecessàriament. Per això sóc conscient que no seria oportú que l'AVL, posem per cas, adoptara les "folles" reformes que propònc io en este blòc. Això desorientaria als usuaris que usen la normativa oficial, part dels quals s'opondrien a les reformes, i per tant posaria en perill la normalizació parcial que'l valencià ia ha conseguit. O siga, encara que'l valencià mai recuperarà l'ús i l'estàtus que tingué en temps del Regne i que, en definitiva, la nòstra llengua té'ls segles contats, cal no avançar innecessàriament el seu destí.

Resumint: per pòc que'ns agrade a alguns la normativa oficial, és necessari no desestabilizar-la.

p.d. Això no lleva a qu'en este blog io reflexione (i experimente) cóm podria haver segut la normativa valenciana.

EST'EST i EIX'OÈST.

En valencià els demostratius clàssics EST i EIX han guanyat en el temps una -E final que facilita la seua pronunciació davant de paraules començades per consonant (ex. est riu, eix riu > este riu, eixe riu). Davant de les que comencen per vocal no ha calgut afegir cap vocal de sopòrt perque no existix eixa dificultat de pronunciació (ex. est hòme). Per això la Real Acadèmia de Cultura Valenciana preconisa l'us de ESTE i EIXE davant de consonant, i EST i EIX davant de vocal.
No obstant, si demaràrem a un valencià-parlant que pronunciara lenta i clarament est hòme segurament separaria les dos paraules aixina: este hòme. Això és perque'l parlant actual interpreta est com una versió acurtada de este usada al parlar ràpit davant de vocal, i no a l'inversa. O siga, actualment la forma bàsica ha passat a ser ESTE, i conseqüentment en valencià caldria escriure ESTE davant de consonant, i apostrofar EST' davant de vocal i h (ex. est'hòme).
En canvi, en el marc de germanor valenciano-catalana caldria que'ls valencians recuperàrem les formes clàssiques EST i EIX, sempre sense -E i sense apostrofar, ia qu'aixina's conserven encara en català occidental (i, en el cas de EIX, també en parts de l'oriental i l'eivissenc). L'Acadèmia Valenciana de la Llengua arreplega estes formes clàssiques, però priorisa les reforçades.

UN'ÚNICA QÜESTIÓ

He pensat que, ben vist, si apostrofem l'artícul determinat LA davant de paraules començades per vocal o h (ex. la amiga > l'amiga), hi ha algun motiu per a no fer lo mateix en l'artícul indefinit UNA (ex. una amiga > un'amiga)? En italià, de fet, s'apostròfa.

ACTUALIZACIÓ (19/09/09): Ara bé, no estic segur si nos mengem la -A de UNA davant de qualsevol vocal o només davant d'un'atra A (Diem "un'organizació lloable" o "una organizació lloable"?). El primer cas justificaria apostrofar, pero el segon no, ia que si apostrofem UNA davant d'A hauriem d' apostrofar també casos com SIMPÀTIC'AMIGA!

EN OBÈRTA CONFUSIÓ

Hi ha tota una série de paraules pòc (o gens) habituals (o nòves) en el parlar quotidià dels valencians qu'hem aprés dels llibres (o del castellà) i que tendim a pronunciar mal degut a la pòca precisió de la seua escritura. Açò afècta, entre atres qüestions, a l'obertura de les vocals. M'agradaria ací anar confeccionant una llista de paraules que's tendixen a pronunciar incorrèctament, al menys en algunes zones:

AQUEST s'ha reintroduit en la llengua culta de Valéncia per influència de la normativa catalana. En valencià (i tortosí) coloquials és una forma arcaica qu'ha sigut completament substituida per ESTE, variant de EST (forma esta que també fon usada en l'época clàssica i que's conserva en català occidental, segons el diccionari Cat-Val-Bal). Els valencians contemporanis (o alguns) llegim AQUEST en e obèrta quan se deuria pronunciar en e tancada com ESTE o EST.

EURÒPA és una paraula qu'he sentit en una o obèrta ben clara en la zona d'Alcòi. En atres zones, en canvi, se pronuncia en o tancada. Est és el dia qu'encara no he pogut saber quina és la pronúncia tradicional valenciana, ia que l'escritura oficial (EUROPA) no ho aclarix.

FLÒTA (conjunt d'embarcacions) és una paraula que cal pronunciar en o obèrta. Pero com en les zones no costaneres és pòc habitual hi ha qui la pronuncia en o tancada per la imprecisió de la seua ortografia oficial (FLOTA) i per l'influència del castellà.

LLÒRO es pronuncia segons el Dic. Cat-Val-Bal en o obèrta (i el palatal) tant en valencià com en català i balear. Io, en canvi, sempre l'he pronunciat tancada i m'he enterat de l'error per casualitat, ia que l'escritura oficial (LORO) no ajuda en eixe sentit.

ONCLE és una forma que, segons el Diccionari Cat-Val-Bal, en valencià només se conserva en la zona d'Alcòi, Novèlda i la Vall de Gallinera. En el restant ha segut substituïda ia fa temps per TIO. La normativa modèrna ha reintroduit esta paraula, pero com l'ortografia no especifica sempre l'obertura de les vocals, alguns valencians llegim ara ONCLE en o obèrta, en conte de o tancada, que és com es pronuncia allà on s'ha conservat la paraula.

O'LS ÒUS O'LS ÒLS?

Al parlar aglutinem les preposicions a i de i'ls artículs masculins formant contraccions. Conseqüentment escrivim al en conte de *a lo /a el, i als en conte de *a los /a els. Lo cas és que, al parlar, igualment contraem los artículs masculins a les conjuncions i i o, pero inexplicablement segons la normativa cal escriure-ho separat: i lo / i el, o lo / o el, en conte de *il i *ol.

La decissió qu'he pres d'apostrofar los artículs i pronòms a les paraules anteriors acabades en vocal, segons fem tots al parlar i segons s'ha escrit sempre des de l'época clàssica fins a principis del segle XX, m'ha fet plantejar-me l'ortografia de les contraccions, ia que sembla no ser conherent escriure i'l i o'l pero al. Cal, per tant, o be contraure sempre (al, als, il, ils, ol, ols; del, dels), o be apostrofar sempre (a'l, a'ls, i'l, i'ls, o'l, o'ls; de'l, de'ls). Ensajaré la segona opció, que sembla ser més clara (pero massa engorrosa?). Vorem!

COMPLICACIONS INÚTILS

Josep Giner (1912-1996), un dels impulsors de les conegudes com Normes de Castelló i deixeble de Pompeu Fabra, digué en la seua òbra "L'accentuació ortogràfica del valencià", de 1951:

"Cal simplificar la nostra ortografia, deslliurant-la de servitud a la pronúncia local barcelonina: tota complicació inútil és perniciosa."

Citat per VORO LÓPEZ en "La Filosofia Llingüística de Carles Salvador, Lluïs Revest i Josep Giner", RACV 2001

ROMANÇOS DE LLUÍS REVEST

Ha segut per a mi una sorpresa enterar-me de cèrts "detalls" pòc hortodòxos del pensament llingüístic de qui és considerat el principal redactor de les bases ortogràfiques de Castelló de 1932: l'historiador Lluís Revest (1892-1963).

En 1930 Revest publicà l'òbra "La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu" en la que reconeix l'unitat que'l valencià forma en lo català i accepta les normes qu'en Catalunya s'havien generalisat, pero realisa nombroses "modificacions que'ns semblen oportunes". Estes adaptacions al valencià, que incloïen aspectes ortogràfics, morfològics, lèxics, etc. no foren recollides íntegrament en l'acòrt de Castelló, i contrasten significativament en lo modèl de llengua que a partir de 1932 s'ha desenrollat en Valéncia.

Aspèctes destacables de la propòsta de Revest (adaptats de VORO LÓPEZ: "La Filosofia Llingüística de Carles Salvador, Lluïs Revest i Josep Giner", RACV 2001):

• Ús dels artículs lo i los.
• Apostrofació dels artículs i dels pronòms a la paraula anterior quan acava en vocal. Ex: sobre'ls o que'ns en conte de sobre los/els o que nos/ens.
• Apostrofació de que. Ex: qu'en.
• Preposició en o ab, i rebuig de la variant amb. "Altra forma, adoptada per l'Institut i la qual creem francament rebujadora es l'amb en sustitució d'ab usat pels classics. Al nostre Regne la forma usual rònega i secular és en: ni amb ni ab passaran mai segurament al llenguatge parlat."
  
• Plurals en -ns de les paraules acabades en -e àtona, com vèrgens, màrgens, òrfens.
  
• Ús de l'actual conjugació verbal valenciana. Açò inclòu formes com naixcut, consistix, eres, fon, segut en conte de nascut, consisteix, ets, fou, sigut.
  
• Grafia ch: " CH representa l'africada sorda (equival a la x en principi o darrere consonant i al digraf tx dels catalans). La conservació de la ch seguint un ús iniciat fa més de quatre segles a València, conforme a la pràctica molt ben raonada del Pare Fullana té l'avantatge de no confondre en l'escrit sons tan distints com los inicials de chic i Xàtiva."
• Sufixe -isar en conte de -itzar.
• ll inicial en cultismes: "Hi ha paraules cultes les quals a València se són fetes tan vulgars que la l inicial se pronuncia ll i quan eixa pronunciació siga general devia seguir-se gràficament escrivint llógic, illógic, lliterari."
• tg en los casos on la té siga etimològica, pero no en paraules com mija.
  
• eix- segons la fonètica valenciana general en paraules com eixemples o eixercir.
  
• Diferenciació entre -iste i -ista. Ex: artiste vs. artista.
  

Alguns d'estos punts foren recollits en les bases de Castelló, pero'ls autors posteriors los foren reemplaçant per les formes de l'IEC. En los últims anys, per sòrt, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua ha recuperat unes pòques d'estes característiques valencianes.

Lluïs Revest és una mòstra de com la coordinació en los balears i catalans és compatible en la defensa de les formes valencianes i del nòm LLENGUA VALENCIANA, elements identitaris que'ls valencians no estan disposats a sacrificar per l'unitat del català ni de la nació catalana.

CLAUDICAR O NO CLAUDICAR... EIXA ÉS LA QÜESTIÓ.

Hui és un dia històric, diria io. El president de la Generalitat Valenciana ha declarat en les Còrts Valencianes que'l dia que'l Pòble Valencià "claudique davant de qualsevol circumstància d'homologació entre'l valencià i'l català, no serà'l nòstre pòble". La veritat, no recòrde una declaració tan taxativa al respècte per part d'un Molt Honorable, ni en eixe sentit ni en el contrari. En els seus temps, Joan Lerma, ben prudentment, se va guardar de proclamar obèrtament l'unitat del català. I és que la realitat social era i és la que és: la majoria dels valencians no vòlen que'l valencià siga considerat una part del català. Això obligava a aquells a callar, i permet a estos fer declaracions com la de hui. Quin guirigall tenim armat!

UNA PELÍCULA X

En el marc de la germanor valenciano-catalana convé, és cèrt, recuperar la grafia tx, pero no segons la pronunciació del barceloní, sino cadascú de la seua. Nosatres (i'l català occidental): txiquet (a l'igual que Txèquia), i l'oriental: xic. Si no, els valencians hem d'escriure igual xiquet i Xàtiva, que sònen distint, i això du a que paraules pòc conegudes com xeringa o ximple siguen mal llegides (txeringa i tximple, en canvi, no deixaria llòc a dubtes). Si tan unitària és la llengua eixe detall no la trencarà!
O si no, que s'adapten els barcelonins a la pronunciació occidental, que és l'originària. Segons Badia i Margarit (Gramàtica Històrica Catalana, 1984: pàg. 181) els cassos de palatalisació de C (+ E, I) llatines donaren llòc a una pronunciació africada (la de chic en valencià) . "en català oriental aquest so s'ha simplificat modernament en la fricativa palatal s^, però els dialectes occidentals conserven en molts casos l'africada anterior". Com a eixemple pòsa: CICCU > txic, que després donà > xic en català oriental.

LLETRES FORASTERES

La lletra ç s'usa en valencià i en català en normalitat i la gent la percep com una lletra pròpia, del terreny. Com el castellà no la té, s'ha convertit en una lletra "distintiva", quasi simbòlica. En canvi, el dígraf ch està considerat com un castellanisme intolerable, les grafies pròpies sent la x i la tx, segons el cas. Anem a vore:
La ch, segons tinc entés, començà a utilisar-se en valencià per influència castellana. En els primers temps del nòstre regne s'havia utilisat la tx, que apareix en els Furs de Valéncia (ex. galotxes, portxe) de l'època de Jaume I (s. XIII). Més tart, en els temps gloriosos del Regne (s. XV), la ch "castellana" ia era la grafia dominant, sent usada per Joanòt Martorell i Ausias March, màxims autors de la nòstra llengua. I continuà usant-se fins a principis del segle XX, quan la codificació catalana volgué recuperar les grafies catalanes originàries.
Pero si bé pareix que la ch arribà a Valéncia per influència castellana, no es tracta d'una grafia originària de Castella, sinó de França. I l'usen totes les llengües romàniques del nòstre voltant: castellà, occità, francés, i portugués (en estes dos últimes llengües en un canvi posterior de pronunciació com el del català oriental).
Me pareix curiós que s'haja eliminat este "castellanisme" que estava completament consolidat en Valéncia des de l'época clàssica, quan per una atra banda s'accepte la ç, que (sorpresa!) també és un castellanisme. L'inventaren els castellans (que l'usaren fins el segle XVIII), i no només fon adoptat pel català i'l valencià, sinó també pel portugués, l'occità, el francés (i modèrnament per moltes atres llengües). Vaja!
No vullc dir en açò qu'hem d'eliminar la ç, sino que (des d'una perspectiva valenciana) no fea ninguna falta eliminar la ch, que a més a més és, com ia va recordar el pare Fullana, una grafia més etimològica (chincha, o xinxa -com vullgau- ve del llatí cimice). I és més pan-romànica.

CONSCIÈNCIA COLECTIVA

Vos recomane que li pegueu una miradeta ad est estudi de Joaquín Martín Cubas (Universitat de Valéncia) sobre l'identitat dels valencians. Expòn enquestes que mòstren que'l sentiment regionalista o nacionalista dels valencians està a anys llum no només de Catalunya i'l País Basc sinó també de Galícia, Astúries o Canàries, i's situa a l'altura del de les antigues regions de Castella. També explica que per a construir una identitat calen un "atres", i en Valéncia fa temps que'ls castellans deixaren de ser percebuts com a "els atres". Eixe lloc l'han ocupat els catalans.

Per a mi està clar que'ls intents de restaurar la image dels castellans com a "els atres" han fracassat en la nòstra tèrra. L'anticastellanisme no ven. No hem d'oblidar que una part del nòstre regne mai ha parlat valencià, i que al llarc dels segles s'han assentat (especialment en el Cap i Casal i en l'Horta) molts aragonesos i castellans. Tenint tot això en conte per a mi està clar que'l debilitat sentiment regionalista-nacionalista dels valencians és una conseqüència de les polítiques d'agermanament catalano-valencià. O siga, de no potenciar el fet diferencial valencià front a lo català. En pòques paraules: Serem valencians, o no serem res.

En quant a la llengua, en l'estudi citat es pot llegir lo següent (pàg. 20-21):

"frente a la inmensa mayoría de los estudios científicos que afirman la existencia de un sistema lingüístico común conocido generalmente como catalán, cuyo uso se extendería fundamentalmente por los antiguos territorios de la Corona de Aragón, existe un alto porcentaje de valencianos para los que el habla de los valencianos tiene sustantividad diferenciada como lengua. Así, y según el estudio sociológico y de opinión pública de la Comunidad Valenciana de julio de 1997 de Presidencia de la Generalitat, la mayor parte de los valencianos –el 62,2%– piensan que el valenciano es una lengua diferente del catalán; esta opinión es más generalizada entre los mayores de 55 años y entre los más valencianistas, así como entre aquellos que se expresan en valenciano. Ideológicamente destacan aquellos que se ubican en el centro, centro-izquierda o centro-derecha y, según la provincia, los que viven en Valencia. Para un 30%, en cambio, el valenciano es una variante dialectal del catalán. Esta opinión es compartida por los más jóvenes, aquellos que viven en Castellón y Alicante y los que se ubican en el centro e izquierda."

És sorprenent vore que, després de vàries décades d'ensenyança en valencià i d'intents de conscienciar al personal de la nostra catalanitat llingüística (i cultural (i nacional)), en 2005 encara un 64,4% dels valencians contestara en una enquesta del CIS que'l valencià i'l català són llengües distintes. Si be lo sorprenent no és això, sino que la universitat i la intelectualitat continuen sense obrir els ulls. Tenen molt bònes intencions, pero nos estan afonant.

ELS ARTÍCULS I'LS PRONÒMS

La qüestió dels artículs i'ls pronòms crec que no ha estat ben resòlta en la llengua escrita modèrna. Per qué l'artícul els no s'apostrofa a la paraula anterior (exemple: Endús-te els llibres), pero sí quan és un pronòm (ex: Endús-te'ls llunt). Tant una forma com l'atra deriven d'un antic "los", i en la llengua parlada abdós es pronuncien 'ls. Jordi Colomina en la "Gramàtica del Català Contemporani" explica que les frases Agafa el paper o Alimenta els ocells es pronuncien en realitat Agafa·l paper i Alimenta·ls ocells. I diu que "L'aparició de les variants l i ls de les formes masculines quan el mot anterior acaba en vocal és un fenomen fonològic regular en català".

Segons este autor l'artícul definit masculí singular de la llengua clàssica tenia les següens formes: Lo llibre, l'aire i'l paper (o i lo paper). L'artícul lo, per tant, perdia la vocal no només davant d'una paraula començada per vocal, sino que podia també perdre'l darrere d'una paraula acabada en vocal. En plural la forma era los, que podia perdre la vocal darrere de vocal: Agafa los llibres o Agafa·ls llibres. Totes estes formes es conserven encara des del Baix Maestrat fins a la Llitera (Aragó).

En el restant del valencià i català han aparegut les formes reforçades el i els (que deriven de les contraccions de lo > del i que lo > que·l, interpretades a partir del segle XVII com a d'el i qu'el). No obstant en la llengua parlada les formes en e només han substituit a les formes en o, respectant els casos on l'artícul no tenia vocal. Escriure, per tant, Endús-te els llibres és, simplement, inventar-se una e que no hi ha hagut mai, i que ningú pronuncia.