ILUSIONS LETALS

La normativa que ha conseguit implantar-se en l'administració i el sistema educatiu valencians no està conseguint, en canvi, ser assumida i usada per la societat. Tenim codificació pero manca la seua socialisació i sense esta no hi ha estandarisació, o siga, normalisació de l'idioma. Que'l domini del castellà juga en contra està clar, pero part de culpa la té la pròpia normativa, al meu entendre.

1. El seu alluntament del valencià actual degut a una preferència per formes de la llengua clàssica o formes modernes catalanes (motivada per la voluntat convergent en el català dels seus codificadors) té diverses conseqüències negatives:

• Devalua el valencià actual, que front al valencià normatiu, correcte, cult, passa a ser considerat "incorrecte", "vulgar", castellanisat, etc. Els parlants, per tant, senten que parlen mal i això disminuix la seua autoestima llingüística.
  
• Dificulta la identificació dels parlants en el valencià normatiu, que no consideren un valencià "bonic", un modèl a imitar oralment, sinó un valencià coent.
  
• Dificulta el seu aprenentage a tot lo món fins el punt que només els llicenciats en filologia catalana poden escriure corrèctament (i parlar no tots). A més dificulta la seua llectura a les generacions no escolarisades en valencià i als castellaparlants. Vist això no sorprén que (encara) no existixca un diari en valencià o que l'índex de llectura en valencià siga tan baix.
• Dificulta el seu us oral per part dels castellaparlants i estrangers, ia que'l modèl de llengua que s'aprén no's correspòn en el valencià realment parlat. No és este un punt irrellevant si es vol valencianisar la societat.
  

2. La inclinació nacional pancatalanista dels sectors que han elaborat i difòs eixa normativa té els següents efectes en la societat valenciana (que no's sent de nació catalana), i conseqüentment en el govèrn valencià:

• Rebuig als catalanismes que inclou la normativa i per extensió desafecció (quan no rebuig complet) cap a tota la normativa.
  
• Negació de la unitat de la llengua o acceptació d'esta a desgana (a sovint sense reconéixer-la públicament).
  
• Desinterés per la recuperació del valencià i desconfiança per qualsevol moviment o iniciativa en defensa del valencià.
  
• Preferència pel castellà, ia que la llengua catalana no és sentida com a llengua pròpia.

Respecte al primer punt els autors s'han afanyat a assegurar que el problema no és la major o menor dificultat de la normativa sinó la situació de diglòssia en que vivim. El francés normatiu és en comparació molt més difícil, efectivament. Pero el francés conta en tota la maquinària de l'estat per a socialisar-se, i nosatres no. Per tant, justament per la situació de diglòssia calia haver oferit una normativa més fàcil. I això passa, en primer lloc, per desistir de convergències externes (convenients en cèrts aspectes, no dic que nò), pero que requerixen (de moment) un esforç excessiu per a la nostra societat.

Els autors han excusat el segon punt en el fet que l'anticatalanisme dels valencians és un fenòmen modèrn avivat en els anys de la transició per l'espanyolisme (i en part inclús des de Madrit) en l'intenció d'evitar l'auge de l'independentisme pancatalaniste. Efectivament décades arrere el pòble pla no tenia res en contra dels catalans i mostra d'això és que el Diccionari català-valencià-balear fon presentat en tota normalitat en l'ajuntament de Valéncia en época franquista! i que la quatribarrada era usada en total normalitat com a símbol valencià, a l'igual que ho és encara la figura de Jaume I. Pero no per això se sentia Valéncia catalana. De fet ia s'havien alçat veus entre els intelectuals en contra del pancatalanisme emergent (Bayarri escriu "El perill català" en l'any 1932!) i els escrits dels primers pancatalanistes valencians de principis del segle XX mostren que ia ells eren conscients de les reticències dels valencians a ser catalogats de "catalans" o a nomenar "catalana" a la seua llengua. Simplement fins al "Nosaltres els valencians" de Fuster el pòble no fon conscient dels proiectes pancatalans, i no mostrà la seua oposició.

En definitiva, tenim una codificació que no respòn a les necessitats socials del valencià sino a les ilusions d'una minoria, ilusions totalment llegítimes pero letals per a la supervivència de la nostra llengua en Valéncia i també del Pòble Valencià.

CARPE DIEM

Després de molts anys preocupat pel futur del valencià vaig caure en el conte que, si fa només mil anys els pobladors del llevant peninsular parlaven àrap, fa mil cinc-cents llatí, i dos mil iber, res fa pensar que'l valencià, o cap atra llengua, puga mantindre's in saecula saeculorum en les nostres terres. Sense ser un adiví io posaria la ma en el fòc que d'ací a un milló d'anys ningú parlarà valencià en Valéncia. I no'm cremaria. I si'm creme, feu contes que d'ací a un trilló d'anys el que (per a mi) és el màxim símbol dels valencians haurà desaparegut, i en ell el poble valencià (tal com el senc io). O siga, el valencià i els valencians moriran sí o sí. Per tant, assumim-ho.
Pero vaig caure en el conte també que si el castellà acaba per substituir definitivament al valencià d'ací a un o dos segles (ooooohh!), d'ací a un trilló d'anys tampòc es parlarà castellà, ni en Valéncia ni en cap atre llòc de l'univers (que'm perdonen si somric davant d'este pensament). I anglés tampoc. No n'hi ha cap llengua etèrna, cap. Això a mi'm deixa, la veritat, més tranquil.
De manera que gogem del present, i no nos calfem el cap!