L'OCCITÀ IBÈRIC

Si alguns, atenent a l'estructura llingüística, vòlen per tot i per tot que'l valencià siga considerat un dialecte del català, caldrà que també considerem el català, per la seua estructura, com un dialecte de l'occità! Això és així, segons diuen els científics internacionals. Pero molts, en Valéncia, ho ignoren o ho oculten!

Segons la llingüística actual, una llengua pòt ser de dos tipos:

• Una llengua per distància (Abstandsprache, en terminologia llingüística), que es diferència de les atres llengües per la seua distància estructural, o siga, per unes característiques fonètiques, morfològiques, lèxiques, sintàctiques, etc. molt distants de les de les atres llengües.
• Una llengua per elaboració (Ausbausprache), que a pesar de tindre fòrtes afinitats estructurals en atres varietats llingüístiques (atres "dialectes"), és considerat una llengua ia que funciona de manera autònoma, gràcies a una codificació independent de la de les atres varietats.

O siga, les fronteres entre les llengües estan dellimitades segons criteris extrallingüístics (polítics, econòmics, etc.) i no segons criteris llingüístics. Per això, quan la llingüística tracta d'agrupar les varietats (els "dialectes") segons les seues afinitats purament estructurals o llingüístiques, utiliza el terme diasistema i no el de llengua, per a evitar confusions.

Tinguent això en conte, vejam lo que diu l'autor francés Domergue Sumien en el seu llibre "La Standardisation Pluricentrique de l'Occitan" (la negreta i traducció és meua):

"Dins d'esta concepció, l'occitano-romànic (occità + català) forma versemblantment un sol i mateix diasistema. El català és una llengua per elaboració que s'ha desmarcart del conjunt occità. (...) Vet ací alguns atres eixèmples de diasistemes dins dels que han emergit llengües per elaboració: baix-alemany (baix-saxó, neerlandés), escandinau continental (noruec nynorsk, noruec bokmal, danés, suec), búlgar (búlgar, macedòni), hindostaní (hindi, urdú)..."

L'autor explica (els parèntesis següents són aclaracions meues) que des d'un punt de vista històric, és cèrt que Catalunya i Occitània han format part d'un mateix conjunt cultural durant l'alta Edat Mija (els comtats catalans depenguéren de París durant segles). És a partir del segle XIII (després de la Batalla de Muret, en la que'l pare de Jaume I pèrt els seus dominis occitans en favor del rei francés) que'l destí particular dels Països Catalans s'afirma gràcies a l'impuls de la corona catalano-aragonesa (que s'orientarà i expandirà cap al Mediterrani). No obstant, l'occità clàssic (l'usat pels trovadors occitans, catalans i valencians fins al segle XV) ha continuat siguent una referència per a la poesia catalana fins a la fi de l'Edat Modèrna, i els catalans (aixì com balears i valencians) han usat durant segles (fins el XIX!) el terme de llemosí (que és, pròpiament, el nom d'un dialecte nord-occità) per a referir-se a la seua llengua. El Felibritge (o Renaixença occitana) tingué partidaris entre'ls catalans (, valencians i balears), com per eixemple el filòlec Alcover, que considerava al català com a part de l'occità. Catalunya, i ab ella Valéncia i Balears, trenca llingüísticament ab l'occità de manera definitiva en 1934 ab un manifest signat, entre atres, per Fabra.

L'autor, al respecte d'este manifest, diu (la negreta és meua):

"Eixe tèxt de 1934 mescla arguments polítics i pseudocientífics; és inadmissible en quan a mètode llingüístic. Pero expresa una percepció cultural que va en el sentit de la trajectòria històrica particular dels Països Catalans des del segle XIII. Eixa posició ha segut després acceptada per la quasi totalitat dels occitanistes i catalanistes perqu'és realista des del punt de vista de la consciència històrica de dos comunitats llingüísiques."

Efectivament, el català té tot el dret del món a constituir-se en una llengua autònoma, igual que tantes atres llengües per elaboració. Pero crida l'atenció que les universitats valencianes reconeguen eixe dret al català i el neguen al valencià quan els valencians tenim una història pròpia des d'eixe mateix segle XIII i el nòstre poble té una consciència o identitat llingüística pròpia des de fa segles!

Cal que'ls valencians sàpiguen açò i que l'AVL, en conseqüència ab el sentiment majoritari dels valencians (vegeu les enquestes), considere'l valencià com una llengua autònoma. Això ajudaria molt al valencià, estic convençut, ia qu'augmentaria l'identificació dels valencians (tant valenciaparlants com castellaparlants) ab la seua llengua i els animaria a recuperar-la (normalizar-la). Això no necessitaria, en canvi, grans reformes normatives (sí algun retoc, que ia comentàrem). Com hem dit, cal que la normativa d'una llengua siga estable. Lo més important és el nom i la consideració de llengua independent. Per un' atra banda, esdevindre una llengua independent no implica, necessàriament, allunyar-nos gratuitament de la normativa catalana. Cal una bona cooridinació ab les llengües veïnes, igual que l'occità ha adoptat de la normativa catalana tot allò que no entra en conflicte en la seua estructura llingüística. Dos pinzelladetes, i arreglat. Seria molt fàcil.

SI VALENCIANS, VALENCIÀ.

Diu l'interessant llibre d'Antoni Ferrando "Consciència idiomàtica i nacional dels valencians" (1980, prologat per Sanchis Guarner):

"Per als medievals (...) la delimitació semàntica del terme (nació) era clara: o bé designava els originaris d'un lloc determinat -el sentit etimològic de natio és 'nascut a'- o bé els que parlaven una mateixa llengua". (pàg. 5)

Per això,

"Fins a la segona meitat del segle XIV, és a dir, fins que féu crisi la concepció medieval de "nació" -sinònima de "comunitat lingüística", segons la coneguda definició de Sant Tomàs d'Aquino ("linguae seu nationes")-, els valencians mantingueren un fort sentiment "nacional" unitari amb els seus homòfons catalans i mallorquins". (pàg. 4)

Segons aquella concepció de nació, la Corona d'Aragó:

"constituïa una "federació" de quatre entitats jurídiques sobiranes -Aragó, València, Mallorca i Catalunya, segons l'ordre de prelació honorífica-, que avui anomenaríem estats, vinculats entre ells per la persona d'un mateix monarca, però amb tres comunitats nacionals al seu si: la catalanoparlant, l'aragonesoparlant i l'arabigoparlant i, a més a més, una petita comunitat ètnico-religiosa, la jueva" (pàg. 7).

Durant el segle XV eixa concepció de "nació" fon substituida per un'altra que's definia segons criteris de ciutadania política o jurídica, i no segons la llengua, cultura, com tampoc l'ètnia. És ací quan apareix la consciència nacional valenciana, fonamentada en la sobirania de l'antic Regne de Valéncia, "en detriment d'una consciència "nacional" unitària compartida pels tres "pobles" catalanoparlants."

En quan a la llengua, Ferrando diu:

"En una primera etapa, coincident més o menys amb el segle XIII, el català rep a València gairebé exclusivament la designació genèrica de romanç, com s'esdevenia també al Principat. En un segon període, que correspon aproximadament al segle XIV, s'obre camí l'apel·lació específica de catalanesc o català en tot el domini lingüístic. Finalment, en un tercer període, que s'inicia a les acaballes del Trescents i comprén tot el Quatrecents, una denominació particularista amb fortes connotacions polítiques i nul fonament científic, la de llengua valenciana, entra en competició amb les altres dues apel·lacions majoritàries".

L'autor conclou que "ja a les darreries del segle XIV" aparegueren les primeres "reticències valencianes a acceptar de grat la denominació de catalana per a la llengua per antonomàsia dels valencians", i hi hagué una estreta conexió "entre l'evolució de les denominacions que els valencians aplicaren a la seua llengua i la del seu sentiment "nacional" al llarg dels segles" XIII, XIV i XV.

CLAUDICAR O NO CLAUDICAR... EIXA ÉS LA QÜESTIÓ.

Hui és un dia històric, diria io. El president de la Generalitat Valenciana ha declarat en les Còrts Valencianes que'l dia que'l Pòble Valencià "claudique davant de qualsevol circumstància d'homologació entre'l valencià i'l català, no serà'l nòstre pòble". La veritat, no recòrde una declaració tan taxativa al respècte per part d'un Molt Honorable, ni en eixe sentit ni en el contrari. En els seus temps, Joan Lerma, ben prudentment, se va guardar de proclamar obèrtament l'unitat del català. I és que la realitat social era i és la que és: la majoria dels valencians no vòlen que'l valencià siga considerat una part del català. Això obligava a aquells a callar, i permet a estos fer declaracions com la de hui. Quin guirigall tenim armat!

CONSCIÈNCIA COLECTIVA

Vos recomane que li pegueu una miradeta ad est estudi de Joaquín Martín Cubas (Universitat de Valéncia) sobre l'identitat dels valencians. Expòn enquestes que mòstren que'l sentiment regionalista o nacionalista dels valencians està a anys llum no només de Catalunya i'l País Basc sinó també de Galícia, Astúries o Canàries, i's situa a l'altura del de les antigues regions de Castella. També explica que per a construir una identitat calen un "atres", i en Valéncia fa temps que'ls castellans deixaren de ser percebuts com a "els atres". Eixe lloc l'han ocupat els catalans.

Per a mi està clar que'ls intents de restaurar la image dels castellans com a "els atres" han fracassat en la nòstra tèrra. L'anticastellanisme no ven. No hem d'oblidar que una part del nòstre regne mai ha parlat valencià, i que al llarc dels segles s'han assentat (especialment en el Cap i Casal i en l'Horta) molts aragonesos i castellans. Tenint tot això en conte per a mi està clar que'l debilitat sentiment regionalista-nacionalista dels valencians és una conseqüència de les polítiques d'agermanament catalano-valencià. O siga, de no potenciar el fet diferencial valencià front a lo català. En pòques paraules: Serem valencians, o no serem res.

En quant a la llengua, en l'estudi citat es pot llegir lo següent (pàg. 20-21):

"frente a la inmensa mayoría de los estudios científicos que afirman la existencia de un sistema lingüístico común conocido generalmente como catalán, cuyo uso se extendería fundamentalmente por los antiguos territorios de la Corona de Aragón, existe un alto porcentaje de valencianos para los que el habla de los valencianos tiene sustantividad diferenciada como lengua. Así, y según el estudio sociológico y de opinión pública de la Comunidad Valenciana de julio de 1997 de Presidencia de la Generalitat, la mayor parte de los valencianos –el 62,2%– piensan que el valenciano es una lengua diferente del catalán; esta opinión es más generalizada entre los mayores de 55 años y entre los más valencianistas, así como entre aquellos que se expresan en valenciano. Ideológicamente destacan aquellos que se ubican en el centro, centro-izquierda o centro-derecha y, según la provincia, los que viven en Valencia. Para un 30%, en cambio, el valenciano es una variante dialectal del catalán. Esta opinión es compartida por los más jóvenes, aquellos que viven en Castellón y Alicante y los que se ubican en el centro e izquierda."

És sorprenent vore que, després de vàries décades d'ensenyança en valencià i d'intents de conscienciar al personal de la nostra catalanitat llingüística (i cultural (i nacional)), en 2005 encara un 64,4% dels valencians contestara en una enquesta del CIS que'l valencià i'l català són llengües distintes. Si be lo sorprenent no és això, sino que la universitat i la intelectualitat continuen sense obrir els ulls. Tenen molt bònes intencions, pero nos estan afonant.