SI VALENCIANS, VALENCIÀ.

Diu l'interessant llibre d'Antoni Ferrando "Consciència idiomàtica i nacional dels valencians" (1980, prologat per Sanchis Guarner):

"Per als medievals (...) la delimitació semàntica del terme (nació) era clara: o bé designava els originaris d'un lloc determinat -el sentit etimològic de natio és 'nascut a'- o bé els que parlaven una mateixa llengua". (pàg. 5)

Per això,

"Fins a la segona meitat del segle XIV, és a dir, fins que féu crisi la concepció medieval de "nació" -sinònima de "comunitat lingüística", segons la coneguda definició de Sant Tomàs d'Aquino ("linguae seu nationes")-, els valencians mantingueren un fort sentiment "nacional" unitari amb els seus homòfons catalans i mallorquins". (pàg. 4)

Segons aquella concepció de nació, la Corona d'Aragó:

"constituïa una "federació" de quatre entitats jurídiques sobiranes -Aragó, València, Mallorca i Catalunya, segons l'ordre de prelació honorífica-, que avui anomenaríem estats, vinculats entre ells per la persona d'un mateix monarca, però amb tres comunitats nacionals al seu si: la catalanoparlant, l'aragonesoparlant i l'arabigoparlant i, a més a més, una petita comunitat ètnico-religiosa, la jueva" (pàg. 7).

Durant el segle XV eixa concepció de "nació" fon substituida per un'altra que's definia segons criteris de ciutadania política o jurídica, i no segons la llengua, cultura, com tampoc l'ètnia. És ací quan apareix la consciència nacional valenciana, fonamentada en la sobirania de l'antic Regne de Valéncia, "en detriment d'una consciència "nacional" unitària compartida pels tres "pobles" catalanoparlants."

En quan a la llengua, Ferrando diu:

"En una primera etapa, coincident més o menys amb el segle XIII, el català rep a València gairebé exclusivament la designació genèrica de romanç, com s'esdevenia també al Principat. En un segon període, que correspon aproximadament al segle XIV, s'obre camí l'apel·lació específica de catalanesc o català en tot el domini lingüístic. Finalment, en un tercer període, que s'inicia a les acaballes del Trescents i comprén tot el Quatrecents, una denominació particularista amb fortes connotacions polítiques i nul fonament científic, la de llengua valenciana, entra en competició amb les altres dues apel·lacions majoritàries".

L'autor conclou que "ja a les darreries del segle XIV" aparegueren les primeres "reticències valencianes a acceptar de grat la denominació de catalana per a la llengua per antonomàsia dels valencians", i hi hagué una estreta conexió "entre l'evolució de les denominacions que els valencians aplicaren a la seua llengua i la del seu sentiment "nacional" al llarg dels segles" XIII, XIV i XV.

CONSCIÈNCIA COLECTIVA

Vos recomane que li pegueu una miradeta ad est estudi de Joaquín Martín Cubas (Universitat de Valéncia) sobre l'identitat dels valencians. Expòn enquestes que mòstren que'l sentiment regionalista o nacionalista dels valencians està a anys llum no només de Catalunya i'l País Basc sinó també de Galícia, Astúries o Canàries, i's situa a l'altura del de les antigues regions de Castella. També explica que per a construir una identitat calen un "atres", i en Valéncia fa temps que'ls castellans deixaren de ser percebuts com a "els atres". Eixe lloc l'han ocupat els catalans.

Per a mi està clar que'ls intents de restaurar la image dels castellans com a "els atres" han fracassat en la nòstra tèrra. L'anticastellanisme no ven. No hem d'oblidar que una part del nòstre regne mai ha parlat valencià, i que al llarc dels segles s'han assentat (especialment en el Cap i Casal i en l'Horta) molts aragonesos i castellans. Tenint tot això en conte per a mi està clar que'l debilitat sentiment regionalista-nacionalista dels valencians és una conseqüència de les polítiques d'agermanament catalano-valencià. O siga, de no potenciar el fet diferencial valencià front a lo català. En pòques paraules: Serem valencians, o no serem res.

En quant a la llengua, en l'estudi citat es pot llegir lo següent (pàg. 20-21):

"frente a la inmensa mayoría de los estudios científicos que afirman la existencia de un sistema lingüístico común conocido generalmente como catalán, cuyo uso se extendería fundamentalmente por los antiguos territorios de la Corona de Aragón, existe un alto porcentaje de valencianos para los que el habla de los valencianos tiene sustantividad diferenciada como lengua. Así, y según el estudio sociológico y de opinión pública de la Comunidad Valenciana de julio de 1997 de Presidencia de la Generalitat, la mayor parte de los valencianos –el 62,2%– piensan que el valenciano es una lengua diferente del catalán; esta opinión es más generalizada entre los mayores de 55 años y entre los más valencianistas, así como entre aquellos que se expresan en valenciano. Ideológicamente destacan aquellos que se ubican en el centro, centro-izquierda o centro-derecha y, según la provincia, los que viven en Valencia. Para un 30%, en cambio, el valenciano es una variante dialectal del catalán. Esta opinión es compartida por los más jóvenes, aquellos que viven en Castellón y Alicante y los que se ubican en el centro e izquierda."

És sorprenent vore que, després de vàries décades d'ensenyança en valencià i d'intents de conscienciar al personal de la nostra catalanitat llingüística (i cultural (i nacional)), en 2005 encara un 64,4% dels valencians contestara en una enquesta del CIS que'l valencià i'l català són llengües distintes. Si be lo sorprenent no és això, sino que la universitat i la intelectualitat continuen sense obrir els ulls. Tenen molt bònes intencions, pero nos estan afonant.

ILUSIONS LETALS

La normativa que ha conseguit implantar-se en l'administració i el sistema educatiu valencians no està conseguint, en canvi, ser assumida i usada per la societat. Tenim codificació pero manca la seua socialisació i sense esta no hi ha estandarisació, o siga, normalisació de l'idioma. Que'l domini del castellà juga en contra està clar, pero part de culpa la té la pròpia normativa, al meu entendre.

1. El seu alluntament del valencià actual degut a una preferència per formes de la llengua clàssica o formes modernes catalanes (motivada per la voluntat convergent en el català dels seus codificadors) té diverses conseqüències negatives:

• Devalua el valencià actual, que front al valencià normatiu, correcte, cult, passa a ser considerat "incorrecte", "vulgar", castellanisat, etc. Els parlants, per tant, senten que parlen mal i això disminuix la seua autoestima llingüística.
  
• Dificulta la identificació dels parlants en el valencià normatiu, que no consideren un valencià "bonic", un modèl a imitar oralment, sinó un valencià coent.
  
• Dificulta el seu aprenentage a tot lo món fins el punt que només els llicenciats en filologia catalana poden escriure corrèctament (i parlar no tots). A més dificulta la seua llectura a les generacions no escolarisades en valencià i als castellaparlants. Vist això no sorprén que (encara) no existixca un diari en valencià o que l'índex de llectura en valencià siga tan baix.
• Dificulta el seu us oral per part dels castellaparlants i estrangers, ia que'l modèl de llengua que s'aprén no's correspòn en el valencià realment parlat. No és este un punt irrellevant si es vol valencianisar la societat.
  

2. La inclinació nacional pancatalanista dels sectors que han elaborat i difòs eixa normativa té els següents efectes en la societat valenciana (que no's sent de nació catalana), i conseqüentment en el govèrn valencià:

• Rebuig als catalanismes que inclou la normativa i per extensió desafecció (quan no rebuig complet) cap a tota la normativa.
  
• Negació de la unitat de la llengua o acceptació d'esta a desgana (a sovint sense reconéixer-la públicament).
  
• Desinterés per la recuperació del valencià i desconfiança per qualsevol moviment o iniciativa en defensa del valencià.
  
• Preferència pel castellà, ia que la llengua catalana no és sentida com a llengua pròpia.

Respecte al primer punt els autors s'han afanyat a assegurar que el problema no és la major o menor dificultat de la normativa sinó la situació de diglòssia en que vivim. El francés normatiu és en comparació molt més difícil, efectivament. Pero el francés conta en tota la maquinària de l'estat per a socialisar-se, i nosatres no. Per tant, justament per la situació de diglòssia calia haver oferit una normativa més fàcil. I això passa, en primer lloc, per desistir de convergències externes (convenients en cèrts aspectes, no dic que nò), pero que requerixen (de moment) un esforç excessiu per a la nostra societat.

Els autors han excusat el segon punt en el fet que l'anticatalanisme dels valencians és un fenòmen modèrn avivat en els anys de la transició per l'espanyolisme (i en part inclús des de Madrit) en l'intenció d'evitar l'auge de l'independentisme pancatalaniste. Efectivament décades arrere el pòble pla no tenia res en contra dels catalans i mostra d'això és que el Diccionari català-valencià-balear fon presentat en tota normalitat en l'ajuntament de Valéncia en época franquista! i que la quatribarrada era usada en total normalitat com a símbol valencià, a l'igual que ho és encara la figura de Jaume I. Pero no per això se sentia Valéncia catalana. De fet ia s'havien alçat veus entre els intelectuals en contra del pancatalanisme emergent (Bayarri escriu "El perill català" en l'any 1932!) i els escrits dels primers pancatalanistes valencians de principis del segle XX mostren que ia ells eren conscients de les reticències dels valencians a ser catalogats de "catalans" o a nomenar "catalana" a la seua llengua. Simplement fins al "Nosaltres els valencians" de Fuster el pòble no fon conscient dels proiectes pancatalans, i no mostrà la seua oposició.

En definitiva, tenim una codificació que no respòn a les necessitats socials del valencià sino a les ilusions d'una minoria, ilusions totalment llegítimes pero letals per a la supervivència de la nostra llengua en Valéncia i també del Pòble Valencià.

LA "FONDUE" VALENCIANA

No li hauria de sorprendre a ningú que Valéncia no's considere a sí mateixa un país català. Els valencians no descendim únicament de catalans, qu'hem de fer?

1. En primer llòc conservem un cèrt element prejaumí. Segons un recent estudi genètic, els valencians actuals (valencians nets de valencians) tenim un 12,8% d'ascendència nortafricana (mentres que'ls catalans a penes en tenen). Això confirmaria les sospites de que som en part descendents de les gents que habitaven Valéncia abans de l'arribada de Jaume I. Dit això, i tenint en conte que'ls musulmans d'Al-Andalús no només descendien d'immigrants nortafricans, sino també (principalment) de població anterior cristiana que acabà islamisant-se, hem de supòndre que'l nòstre percentage prejaumí és major qu'un 12,8. Això implicaria també que som en part continuadors de la població anterior a la conquesta musulmana del segle VIII, i en última instància dels pobladors autòctons de les nòstres terres, els ibers.
2. En segon llòc cal no oblidar que després de 1238, òbviament, junt als molts catalans que arribaren a les nòstres tèrres vingueren també atres gents. Molts aragonesos (que a l'interior, com sabem, s'impongueren) s'instalaren per tot el regne, inclús en el Cap i Casal. L'element occità, segons he llegit, també fon important. I vingué gent, en menor mida, de molts atres llòcs. Aixina mateix, després de l'expulsió dels moriscs (dels que no volgueren convertir-se al cristianisme) s'assentaren en la zona de l'Hòrta de Valéncia molts cristians de fòra del regne (que en part parlaven castellà i que encara que s'integraren llingüísticament foren els responsables, segons pareix, de la pronunciació apitxada, més acostada al castellà).

Tot açò, sumat al fet que políticament Valéncia fon un regne, i no un comtat més de Catalunya, explica (i justifica) que els "valencians" desenrollaren una identitat pròpia. Així ha passat en els Estat Units, en Sudàfrica, i en tantes atres ex-colònies. Per tot io'm senc membre d'eixe Pòble Valencià i no puc recuperar una "catalanitat perduda" quan no només venim de catalans. Som com una fondue de formage, una gran mescla, un nou pòble: els valencians.