Josep Giner (1912-1996), un dels impulsors de les conegudes com Normes de Castelló i deixeble de Pompeu Fabra, digué en la seua òbra "L'accentuació ortogràfica del valencià", de 1951:
"Cal simplificar la nostra ortografia, deslliurant-la de servitud a la pronúncia local barcelonina: tota complicació inútil és perniciosa."
Citat per VORO LÓPEZ en "La Filosofia Llingüística de Carles Salvador, Lluïs Revest i Josep Giner", RACV 2001
dissabte, 28 de març del 2009
divendres, 27 de març del 2009
ROMANÇOS DE LLUÍS REVEST
Ha segut per a mi una sorpresa enterar-me de cèrts "detalls" pòc hortodòxos del pensament llingüístic de qui és considerat el principal redactor de les bases ortogràfiques de Castelló de 1932: l'historiador Lluís Revest (1892-1963).
En 1930 Revest publicà l'òbra "La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu" en la que reconeix l'unitat que'l valencià forma en lo català i accepta les normes qu'en Catalunya s'havien generalisat, pero realisa nombroses "modificacions que'ns semblen oportunes". Estes adaptacions al valencià, que incloïen aspectes ortogràfics, morfològics, lèxics, etc. no foren recollides íntegrament en l'acòrt de Castelló, i contrasten significativament en lo modèl de llengua que a partir de 1932 s'ha desenrollat en Valéncia.
Aspèctes destacables de la propòsta de Revest (adaptats de VORO LÓPEZ: "La Filosofia Llingüística de Carles Salvador, Lluïs Revest i Josep Giner", RACV 2001):
Lluïs Revest és una mòstra de com la coordinació en los balears i catalans és compatible en la defensa de les formes valencianes i del nòm LLENGUA VALENCIANA, elements identitaris que'ls valencians no estan disposats a sacrificar per l'unitat del català ni de la nació catalana.
En 1930 Revest publicà l'òbra "La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu" en la que reconeix l'unitat que'l valencià forma en lo català i accepta les normes qu'en Catalunya s'havien generalisat, pero realisa nombroses "modificacions que'ns semblen oportunes". Estes adaptacions al valencià, que incloïen aspectes ortogràfics, morfològics, lèxics, etc. no foren recollides íntegrament en l'acòrt de Castelló, i contrasten significativament en lo modèl de llengua que a partir de 1932 s'ha desenrollat en Valéncia.
Aspèctes destacables de la propòsta de Revest (adaptats de VORO LÓPEZ: "La Filosofia Llingüística de Carles Salvador, Lluïs Revest i Josep Giner", RACV 2001):
- Ús dels artículs lo i los.
- Apostrofació dels artículs i dels pronòms a la paraula anterior quan acava en vocal. Ex: sobre'ls o que'ns en conte de sobre los/els o que nos/ens.
- Apostrofació de que. Ex: qu'en.
- Preposició en o ab, i rebuig de la variant amb. "Altra forma, adoptada per l'Institut i la qual creem francament rebujadora es l'amb en sustitució d'ab usat pels classics. Al nostre Regne la forma usual rònega i secular és en: ni amb ni ab passaran mai segurament al llenguatge parlat."
- Plurals en -ns de les paraules acabades en -e àtona, com vèrgens, màrgens, òrfens.
- Ús de l'actual conjugació verbal valenciana. Açò inclòu formes com naixcut, consistix, eres, fon, segut en conte de nascut, consisteix, ets, fou, sigut.
- Grafia ch: " CH representa l'africada sorda (equival a la x en principi o darrere consonant i al digraf tx dels catalans). La conservació de la ch seguint un ús iniciat fa més de quatre segles a València, conforme a la pràctica molt ben raonada del Pare Fullana té l'avantatge de no confondre en l'escrit sons tan distints com los inicials de chic i Xàtiva."
- Sufixe -isar en conte de -itzar.
- ll inicial en cultismes: "Hi ha paraules cultes les quals a València se són fetes tan vulgars que la l inicial se pronuncia ll i quan eixa pronunciació siga general devia seguir-se gràficament escrivint llógic, illógic, lliterari."
- tg en los casos on la té siga etimològica, pero no en paraules com mija.
- eix- segons la fonètica valenciana general en paraules com eixemples o eixercir.
- Diferenciació entre -iste i -ista. Ex: artiste vs. artista.
Lluïs Revest és una mòstra de com la coordinació en los balears i catalans és compatible en la defensa de les formes valencianes i del nòm LLENGUA VALENCIANA, elements identitaris que'ls valencians no estan disposats a sacrificar per l'unitat del català ni de la nació catalana.
dijous, 12 de febrer del 2009
CLAUDICAR O NO CLAUDICAR... EIXA ÉS LA QÜESTIÓ.
Hui és un dia històric, diria io. El president de la Generalitat Valenciana ha declarat en les Còrts Valencianes que'l dia que'l Pòble Valencià "claudique davant de qualsevol circumstància d'homologació entre'l valencià i'l català, no serà'l nòstre pòble". La veritat, no recòrde una declaració tan taxativa al respècte per part d'un Molt Honorable, ni en eixe sentit ni en el contrari. En els seus temps, Joan Lerma, ben prudentment, se va guardar de proclamar obèrtament l'unitat del català. I és que la realitat social era i és la que és: la majoria dels valencians no vòlen que'l valencià siga considerat una part del català. Això obligava a aquells a callar, i permet a estos fer declaracions com la de hui. Quin guirigall tenim armat!
UNA PELÍCULA X
En el marc de la germanor valenciano-catalana convé, és cèrt, recuperar la grafia tx, pero no segons la pronunciació del barceloní, sino cadascú de la seua. Nosatres (i'l català occidental): txiquet (a l'igual que Txèquia), i l'oriental: xic. Si no, els valencians hem d'escriure igual xiquet i Xàtiva, que sònen distint, i això du a que paraules pòc conegudes com xeringa o ximple siguen mal llegides (txeringa i tximple, en canvi, no deixaria llòc a dubtes). Si tan unitària és la llengua eixe detall no la trencarà!
O si no, que s'adapten els barcelonins a la pronunciació occidental, que és l'originària. Segons Badia i Margarit (Gramàtica Històrica Catalana, 1984: pàg. 181) els cassos de palatalisació de C (+ E, I) llatines donaren llòc a una pronunciació africada (la de chic en valencià) . "en català oriental aquest so s'ha simplificat modernament en la fricativa palatal s^, però els dialectes occidentals conserven en molts casos l'africada anterior". Com a eixemple pòsa: CICCU > txic, que després donà > xic en català oriental.
O si no, que s'adapten els barcelonins a la pronunciació occidental, que és l'originària. Segons Badia i Margarit (Gramàtica Històrica Catalana, 1984: pàg. 181) els cassos de palatalisació de C (+ E, I) llatines donaren llòc a una pronunciació africada (la de chic en valencià) . "en català oriental aquest so s'ha simplificat modernament en la fricativa palatal s^, però els dialectes occidentals conserven en molts casos l'africada anterior". Com a eixemple pòsa: CICCU > txic, que després donà > xic en català oriental.
LLETRES FORASTERES
La lletra ç s'usa en valencià i en català en normalitat i la gent la percep com una lletra pròpia, del terreny. Com el castellà no la té, s'ha convertit en una lletra "distintiva", quasi simbòlica. En canvi, el dígraf ch està considerat com un castellanisme intolerable, les grafies pròpies sent la x i la tx, segons el cas. Anem a vore:
La ch, segons tinc entés, començà a utilisar-se en valencià per influència castellana. En els primers temps del nòstre regne s'havia utilisat la tx, que apareix en els Furs de Valéncia (ex. galotxes, portxe) de l'època de Jaume I (s. XIII). Més tart, en els temps gloriosos del Regne (s. XV), la ch "castellana" ia era la grafia dominant, sent usada per Joanòt Martorell i Ausias March, màxims autors de la nòstra llengua. I continuà usant-se fins a principis del segle XX, quan la codificació catalana volgué recuperar les grafies catalanes originàries.
Pero si bé pareix que la ch arribà a Valéncia per influència castellana, no es tracta d'una grafia originària de Castella, sinó de França. I l'usen totes les llengües romàniques del nòstre voltant: castellà, occità, francés, i portugués (en estes dos últimes llengües en un canvi posterior de pronunciació com el del català oriental).
Me pareix curiós que s'haja eliminat este "castellanisme" que estava completament consolidat en Valéncia des de l'época clàssica, quan per una atra banda s'accepte la ç, que (sorpresa!) també és un castellanisme. L'inventaren els castellans (que l'usaren fins el segle XVIII), i no només fon adoptat pel català i'l valencià, sinó també pel portugués, l'occità, el francés (i modèrnament per moltes atres llengües). Vaja!
No vullc dir en açò qu'hem d'eliminar la ç, sino que (des d'una perspectiva valenciana) no fea ninguna falta eliminar la ch, que a més a més és, com ia va recordar el pare Fullana, una grafia més etimològica (chincha, o xinxa -com vullgau- ve del llatí cimice). I és més pan-romànica.
La ch, segons tinc entés, començà a utilisar-se en valencià per influència castellana. En els primers temps del nòstre regne s'havia utilisat la tx, que apareix en els Furs de Valéncia (ex. galotxes, portxe) de l'època de Jaume I (s. XIII). Més tart, en els temps gloriosos del Regne (s. XV), la ch "castellana" ia era la grafia dominant, sent usada per Joanòt Martorell i Ausias March, màxims autors de la nòstra llengua. I continuà usant-se fins a principis del segle XX, quan la codificació catalana volgué recuperar les grafies catalanes originàries.
Pero si bé pareix que la ch arribà a Valéncia per influència castellana, no es tracta d'una grafia originària de Castella, sinó de França. I l'usen totes les llengües romàniques del nòstre voltant: castellà, occità, francés, i portugués (en estes dos últimes llengües en un canvi posterior de pronunciació com el del català oriental).
Me pareix curiós que s'haja eliminat este "castellanisme" que estava completament consolidat en Valéncia des de l'época clàssica, quan per una atra banda s'accepte la ç, que (sorpresa!) també és un castellanisme. L'inventaren els castellans (que l'usaren fins el segle XVIII), i no només fon adoptat pel català i'l valencià, sinó també pel portugués, l'occità, el francés (i modèrnament per moltes atres llengües). Vaja!
No vullc dir en açò qu'hem d'eliminar la ç, sino que (des d'una perspectiva valenciana) no fea ninguna falta eliminar la ch, que a més a més és, com ia va recordar el pare Fullana, una grafia més etimològica (chincha, o xinxa -com vullgau- ve del llatí cimice). I és més pan-romànica.
dilluns, 2 de febrer del 2009
CONSCIÈNCIA COLECTIVA
Vos recomane que li pegueu una miradeta ad est estudi de Joaquín Martín Cubas (Universitat de Valéncia) sobre l'identitat dels valencians. Expòn enquestes que mòstren que'l sentiment regionalista o nacionalista dels valencians està a anys llum no només de Catalunya i'l País Basc sinó també de Galícia, Astúries o Canàries, i's situa a l'altura del de les antigues regions de Castella. També explica que per a construir una identitat calen un "atres", i en Valéncia fa temps que'ls castellans deixaren de ser percebuts com a "els atres". Eixe lloc l'han ocupat els catalans.
Per a mi està clar que'ls intents de restaurar la image dels castellans com a "els atres" han fracassat en la nòstra tèrra. L'anticastellanisme no ven. No hem d'oblidar que una part del nòstre regne mai ha parlat valencià, i que al llarc dels segles s'han assentat (especialment en el Cap i Casal i en l'Horta) molts aragonesos i castellans. Tenint tot això en conte per a mi està clar que'l debilitat sentiment regionalista-nacionalista dels valencians és una conseqüència de les polítiques d'agermanament catalano-valencià. O siga, de no potenciar el fet diferencial valencià front a lo català. En pòques paraules: Serem valencians, o no serem res.
En quant a la llengua, en l'estudi citat es pot llegir lo següent (pàg. 20-21):
"frente a la inmensa mayoría de los estudios científicos que afirman la existencia de un sistema lingüístico común conocido generalmente como catalán, cuyo uso se extendería fundamentalmente por los antiguos territorios de la Corona de Aragón, existe un alto porcentaje de valencianos para los que el habla de los valencianos tiene sustantividad diferenciada como lengua. Así, y según el estudio sociológico y de opinión pública de la Comunidad Valenciana de julio de 1997 de Presidencia de la Generalitat, la mayor parte de los valencianos –el 62,2%– piensan que el valenciano es una lengua diferente del catalán; esta opinión es más generalizada entre los mayores de 55 años y entre los más valencianistas, así como entre aquellos que se expresan en valenciano. Ideológicamente destacan aquellos que se ubican en el centro, centro-izquierda o centro-derecha y, según la provincia, los que viven en Valencia. Para un 30%, en cambio, el valenciano es una variante dialectal del catalán. Esta opinión es compartida por los más jóvenes, aquellos que viven en Castellón y Alicante y los que se ubican en el centro e izquierda."
És sorprenent vore que, després de vàries décades d'ensenyança en valencià i d'intents de conscienciar al personal de la nostra catalanitat llingüística (i cultural (i nacional)), en 2005 encara un 64,4% dels valencians contestara en una enquesta del CIS que'l valencià i'l català són llengües distintes. Si be lo sorprenent no és això, sino que la universitat i la intelectualitat continuen sense obrir els ulls. Tenen molt bònes intencions, pero nos estan afonant.
Per a mi està clar que'ls intents de restaurar la image dels castellans com a "els atres" han fracassat en la nòstra tèrra. L'anticastellanisme no ven. No hem d'oblidar que una part del nòstre regne mai ha parlat valencià, i que al llarc dels segles s'han assentat (especialment en el Cap i Casal i en l'Horta) molts aragonesos i castellans. Tenint tot això en conte per a mi està clar que'l debilitat sentiment regionalista-nacionalista dels valencians és una conseqüència de les polítiques d'agermanament catalano-valencià. O siga, de no potenciar el fet diferencial valencià front a lo català. En pòques paraules: Serem valencians, o no serem res.
En quant a la llengua, en l'estudi citat es pot llegir lo següent (pàg. 20-21):
"frente a la inmensa mayoría de los estudios científicos que afirman la existencia de un sistema lingüístico común conocido generalmente como catalán, cuyo uso se extendería fundamentalmente por los antiguos territorios de la Corona de Aragón, existe un alto porcentaje de valencianos para los que el habla de los valencianos tiene sustantividad diferenciada como lengua. Así, y según el estudio sociológico y de opinión pública de la Comunidad Valenciana de julio de 1997 de Presidencia de la Generalitat, la mayor parte de los valencianos –el 62,2%– piensan que el valenciano es una lengua diferente del catalán; esta opinión es más generalizada entre los mayores de 55 años y entre los más valencianistas, así como entre aquellos que se expresan en valenciano. Ideológicamente destacan aquellos que se ubican en el centro, centro-izquierda o centro-derecha y, según la provincia, los que viven en Valencia. Para un 30%, en cambio, el valenciano es una variante dialectal del catalán. Esta opinión es compartida por los más jóvenes, aquellos que viven en Castellón y Alicante y los que se ubican en el centro e izquierda."
És sorprenent vore que, després de vàries décades d'ensenyança en valencià i d'intents de conscienciar al personal de la nostra catalanitat llingüística (i cultural (i nacional)), en 2005 encara un 64,4% dels valencians contestara en una enquesta del CIS que'l valencià i'l català són llengües distintes. Si be lo sorprenent no és això, sino que la universitat i la intelectualitat continuen sense obrir els ulls. Tenen molt bònes intencions, pero nos estan afonant.
dissabte, 31 de gener del 2009
ELS ARTÍCULS I'LS PRONÒMS
La qüestió dels artículs i'ls pronòms crec que no ha estat ben resòlta en la llengua escrita modèrna. Per qué l'artícul els no s'apostrofa a la paraula anterior (exemple: Endús-te els llibres), pero sí quan és un pronòm (ex: Endús-te'ls llunt). Tant una forma com l'atra deriven d'un antic "los", i en la llengua parlada abdós es pronuncien 'ls. Jordi Colomina en la "Gramàtica del Català Contemporani" explica que les frases Agafa el paper o Alimenta els ocells es pronuncien en realitat Agafa·l paper i Alimenta·ls ocells. I diu que "L'aparició de les variants l i ls de les formes masculines quan el mot anterior acaba en vocal és un fenomen fonològic regular en català".
Segons este autor l'artícul definit masculí singular de la llengua clàssica tenia les següens formes: Lo llibre, l'aire i'l paper (o i lo paper). L'artícul lo, per tant, perdia la vocal no només davant d'una paraula començada per vocal, sino que podia també perdre'l darrere d'una paraula acabada en vocal. En plural la forma era los, que podia perdre la vocal darrere de vocal: Agafa los llibres o Agafa·ls llibres. Totes estes formes es conserven encara des del Baix Maestrat fins a la Llitera (Aragó).
En el restant del valencià i català han aparegut les formes reforçades el i els (que deriven de les contraccions de lo > del i que lo > que·l, interpretades a partir del segle XVII com a d'el i qu'el). No obstant en la llengua parlada les formes en e només han substituit a les formes en o, respectant els casos on l'artícul no tenia vocal. Escriure, per tant, Endús-te els llibres és, simplement, inventar-se una e que no hi ha hagut mai, i que ningú pronuncia.
Segons este autor l'artícul definit masculí singular de la llengua clàssica tenia les següens formes: Lo llibre, l'aire i'l paper (o i lo paper). L'artícul lo, per tant, perdia la vocal no només davant d'una paraula començada per vocal, sino que podia també perdre'l darrere d'una paraula acabada en vocal. En plural la forma era los, que podia perdre la vocal darrere de vocal: Agafa los llibres o Agafa·ls llibres. Totes estes formes es conserven encara des del Baix Maestrat fins a la Llitera (Aragó).
En el restant del valencià i català han aparegut les formes reforçades el i els (que deriven de les contraccions de lo > del i que lo > que·l, interpretades a partir del segle XVII com a d'el i qu'el). No obstant en la llengua parlada les formes en e només han substituit a les formes en o, respectant els casos on l'artícul no tenia vocal. Escriure, per tant, Endús-te els llibres és, simplement, inventar-se una e que no hi ha hagut mai, i que ningú pronuncia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
