SI VALENCIANS, VALENCIÀ.

Diu l'interessant llibre d'Antoni Ferrando "Consciència idiomàtica i nacional dels valencians" (1980, prologat per Sanchis Guarner):

"Per als medievals (...) la delimitació semàntica del terme (nació) era clara: o bé designava els originaris d'un lloc determinat -el sentit etimològic de natio és 'nascut a'- o bé els que parlaven una mateixa llengua". (pàg. 5)

Per això,

"Fins a la segona meitat del segle XIV, és a dir, fins que féu crisi la concepció medieval de "nació" -sinònima de "comunitat lingüística", segons la coneguda definició de Sant Tomàs d'Aquino ("linguae seu nationes")-, els valencians mantingueren un fort sentiment "nacional" unitari amb els seus homòfons catalans i mallorquins". (pàg. 4)

Segons aquella concepció de nació, la Corona d'Aragó:

"constituïa una "federació" de quatre entitats jurídiques sobiranes -Aragó, València, Mallorca i Catalunya, segons l'ordre de prelació honorífica-, que avui anomenaríem estats, vinculats entre ells per la persona d'un mateix monarca, però amb tres comunitats nacionals al seu si: la catalanoparlant, l'aragonesoparlant i l'arabigoparlant i, a més a més, una petita comunitat ètnico-religiosa, la jueva" (pàg. 7).

Durant el segle XV eixa concepció de "nació" fon substituida per un'altra que's definia segons criteris de ciutadania política o jurídica, i no segons la llengua, cultura, com tampoc l'ètnia. És ací quan apareix la consciència nacional valenciana, fonamentada en la sobirania de l'antic Regne de Valéncia, "en detriment d'una consciència "nacional" unitària compartida pels tres "pobles" catalanoparlants."

En quan a la llengua, Ferrando diu:

"En una primera etapa, coincident més o menys amb el segle XIII, el català rep a València gairebé exclusivament la designació genèrica de romanç, com s'esdevenia també al Principat. En un segon període, que correspon aproximadament al segle XIV, s'obre camí l'apel·lació específica de catalanesc o català en tot el domini lingüístic. Finalment, en un tercer període, que s'inicia a les acaballes del Trescents i comprén tot el Quatrecents, una denominació particularista amb fortes connotacions polítiques i nul fonament científic, la de llengua valenciana, entra en competició amb les altres dues apel·lacions majoritàries".

L'autor conclou que "ja a les darreries del segle XIV" aparegueren les primeres "reticències valencianes a acceptar de grat la denominació de catalana per a la llengua per antonomàsia dels valencians", i hi hagué una estreta conexió "entre l'evolució de les denominacions que els valencians aplicaren a la seua llengua i la del seu sentiment "nacional" al llarg dels segles" XIII, XIV i XV.

RETOCS ASSUMIBLES

Com he dit, la normalizació del valencià necessita una estabilitat normativa i per tant els valencians no podem passar-nos l'història qüestionant, revisant, millorant, reformant el modèl de llengua culta, especialment l'ortografia. Ara bé, segurament nos podem permetre fer alguns retocs puntuals igual que fan totes les llengües, especialment si eixes millores poden afavorir l'identificació dels valencians en la seua llengua i de retruc la normalizació d'esta.

Pareix prou clar que cal acceptar de l'ortografia oficial tot allò qu'és convencional i que no supòn una convergència forçada del valencià en el català:

• Acostament a l'etimologia llatina: eix. finals -b, -d, -g segons l'etimologia (verb, verd, amarg i no verp, vert, amarc, que són les escritures tradicionals valencianes fins al 32, i que reflectixen la pronunciació real tant del valencià com del català).
• Conservació de grafies clàssiques: eix. grups TM (setmana, en conte de semana), MPT (comptar, en conte de contar), TL (guatla, en conte de guala), TLL (bitllet, en conte de billet), TG (metge, en conte de mege), TJ (platja, en conte de plaja).
• Ús de l'el geminada (l·l).
  
• Continuació del sistema d'accentuació gràfica, que no indica totes les vocals obèrtes.
• No apostrofació anterior, llevat dels pronoms als verbs. Ex: entre els dos arbres, i no entre'ls dos arbres. No apostrofació de que, etc. Ex: és important que anem, no qu'anem.
  

Els canvis que sí que's podrien plantejar són els següents:

• Ús de TX a principi de paraula en paraules com txiquet, txocolate, etc. segons la fonètica valenciana.
  
• Ús de X segons la fonètica valenciana. Ex: flax, briox, Marraquex i no flaix, brioix, Marraqueix.
• Ús de TG/G, TJ/J segons la tradició valenciana, i no la fonètica actual catalana. Ex: mija, no mitja.
• Ús de TZ/Z segons la fonètica valenciana. Ex: valencializar, no valencianitzar.
  
• Accentuació segons la fonètica valenciana. Ex: Valéncia, i no València; pero, qué i no però i què.
• Io, ia en conte de jo, ja.
  

Reformes ortogràfiques d'este tipo tindrien un valor simbòlic molt important per als valencians, ia qu'eliminarien una subordinació a la normativa catalana i podrien mitigar la desconfiança que'l nòstre pòble té cap al valencià cult. Seria convenient, per tant, que l'AVL les adoptara i que donara a conéixer a l'opinió pública que'l valencià cult és, PER FI, valencià 100%.

Ara bé, mentre eixe dia arriba, qu'hem de fer aquells que voldriem que s'introduiren reformes? Donat que es tracta de retocs puntuals, i no d'una reforma a fons, crec que podem seguir l'eixemple del professor de la Univ. de Valéncia Abelard Saragossà, que es partidari d'usar formes no normatives quan clarament siguen positives, com hi han (hi ha), o naixca (nasca). Per tant, em cenyiré a la normativa oficial usant les variants més valencianes, i si el context m'ho permet introduiré algunes modificacions discretes que no crec que causen revol (eix. X>TX en casos com txiquet, o TZ>Z com en valensianizar).

De forma excepcional, en este blòg experimentaré altres reformes més heterodòxes (eix. accentuar gràficament totes les vocals obèrtes, com en pònt, o apostrofar els artículs i'ls pronòms a la paraula precedent, com en entre'ls arbres). Escriure (i llegir) així nos ajuda a vore que el valencià cult haguera pogut ser d'una altra manera, igualment científica (i igualment imperfecta, perque cap ortografia és perfecta). Com ia he expost, no pretenc que l'AVL assumixca este tipo de reformes, que sí que desestabilizarien la normativa ia parcialment socializada. Perdoneu pel capritxet!

ESTABILITAT NORMATIVA

Les llengües romàniques que fruixen d'un estàtus i us "normals" (com el castellà, el francés o l'italià) tenen una normativa fixada i estable, o siga, ben definida en gramàtiques, diccionaris, etc. Eixe modèl de llengua estàndart és conegut i usat des de fa molt de temps per la seua comunitat llingüística, és acceptat en naturalitat i sense qüestionaments pels seus parlants, i a més és recolzat pels respectius estats. Tot això assegura la normalitat a la llengua.

Ara bé, qu'una llengua s'use en normalitat no vòl dir que tinga una normativa perfecta o immillorable. El francés és famós per la seua caòtica ortografia, i l'anglés també. Pero això no impulsa als escritors francesos a mamprendre individualment reformes ortogràfiques, ia qu'això produiria confusió entre'ls usuaris. En general, els usuaris acaten la normativa establida i només introduixen canvis quan l'autoritat competent (l'Académie Française, en el cas del francés) fa públiques algunes reformes, que sòlen ser mínimes.

El valencià, per contra, no és una llengua "normal" en eixos sentits ia que:

1. No té una normativa completament definida i estable. Des de la Renaixença el modèl de llengua estàndard ha anat -per distints motius- canviant d'orientació, i ara estem immersos en una nova minireforma (L'AVL ha introduit cèrts canvis en la seua Gramàtica Normativa, i encara no ha publicat el Diccionari Normatiu, que segurament modificarà algunes coses).
2. La normativa oficial és qüestionada per bòna part dels parlants, que la sent massa catalana, i és opòsta frontalment per un chicotet sector (RACV, Lo Rat Penat, etc.), que propòn una normativa alternativa.
   
3. Només les generacions més jóvens estan alfabetizades en valencià, ia que'l sistema escolar ensenya (en) valencià des de no arriba a trenta anys. A més, el domini de la normativa (fins i tot en aquells que l'han estudiada) no és suficient degut (entre atres motius) a l'omnipresència de la normativa castellana en la nòstra societat (mijos de comunicació, etc.).
4. Els àmbits d'us en els qu'es pot usar el valencià han aumentat des de la seua oficializació pero són encara reduits, ia que'l castellà monopoliza la majoria d'ells.
5. Els valenciaparlants no actuen decididament a favor de la normalizació de la seua llengua, o siga, en general es senten còmodes en la diglòssia.
   
6. La Generalitat Valenciana no recolza decididament la normalizació de la nòstra llengua.
7. Més de mitat dels valencians té com a llengua matèrna i habitual el castellà, i la majoria dels castellaparlants és incapaç d'usar el valencià.

Com es veu, la nòstra situació és molt delicada, i per tant cal evitar afegir més dificultats innecessàriament. Per això sóc conscient que no seria oportú que l'AVL, posem per cas, adoptara les "folles" reformes que propònc io en este blòc. Això desorientaria als usuaris que usen la normativa oficial, part dels quals s'opondrien a les reformes, i per tant posaria en perill la normalizació parcial que'l valencià ia ha conseguit. O siga, encara que'l valencià mai recuperarà l'ús i l'estàtus que tingué en temps del Regne i que, en definitiva, la nòstra llengua té'ls segles contats, cal no avançar innecessàriament el seu destí.

Resumint: per pòc que'ns agrade a alguns la normativa oficial, és necessari no desestabilizar-la.

p.d. Això no lleva a qu'en este blog io reflexione (i experimente) cóm podria haver segut la normativa valenciana.

EST'EST i EIX'OÈST.

En valencià els demostratius clàssics EST i EIX han guanyat en el temps una -E final que facilita la seua pronunciació davant de paraules començades per consonant (ex. est riu, eix riu > este riu, eixe riu). Davant de les que comencen per vocal no ha calgut afegir cap vocal de sopòrt perque no existix eixa dificultat de pronunciació (ex. est hòme). Per això la Real Acadèmia de Cultura Valenciana preconisa l'us de ESTE i EIXE davant de consonant, i EST i EIX davant de vocal.
No obstant, si demaràrem a un valencià-parlant que pronunciara lenta i clarament est hòme segurament separaria les dos paraules aixina: este hòme. Això és perque'l parlant actual interpreta est com una versió acurtada de este usada al parlar ràpit davant de vocal, i no a l'inversa. O siga, actualment la forma bàsica ha passat a ser ESTE, i conseqüentment en valencià caldria escriure ESTE davant de consonant, i apostrofar EST' davant de vocal i h (ex. est'hòme).
En canvi, en el marc de germanor valenciano-catalana caldria que'ls valencians recuperàrem les formes clàssiques EST i EIX, sempre sense -E i sense apostrofar, ia qu'aixina's conserven encara en català occidental (i, en el cas de EIX, també en parts de l'oriental i l'eivissenc). L'Acadèmia Valenciana de la Llengua arreplega estes formes clàssiques, però priorisa les reforçades.

UN'ÚNICA QÜESTIÓ

He pensat que, ben vist, si apostrofem l'artícul determinat LA davant de paraules començades per vocal o h (ex. la amiga > l'amiga), hi ha algun motiu per a no fer lo mateix en l'artícul indefinit UNA (ex. una amiga > un'amiga)? En italià, de fet, s'apostròfa.

ACTUALIZACIÓ (19/09/09): Ara bé, no estic segur si nos mengem la -A de UNA davant de qualsevol vocal o només davant d'un'atra A (Diem "un'organizació lloable" o "una organizació lloable"?). El primer cas justificaria apostrofar, pero el segon no, ia que si apostrofem UNA davant d'A hauriem d' apostrofar també casos com SIMPÀTIC'AMIGA!

EN OBÈRTA CONFUSIÓ

Hi ha tota una série de paraules pòc (o gens) habituals (o nòves) en el parlar quotidià dels valencians qu'hem aprés dels llibres (o del castellà) i que tendim a pronunciar mal degut a la pòca precisió de la seua escritura. Açò afècta, entre atres qüestions, a l'obertura de les vocals. M'agradaria ací anar confeccionant una llista de paraules que's tendixen a pronunciar incorrèctament, al menys en algunes zones:

AQUEST s'ha reintroduit en la llengua culta de Valéncia per influència de la normativa catalana. En valencià (i tortosí) coloquials és una forma arcaica qu'ha sigut completament substituida per ESTE, variant de EST (forma esta que també fon usada en l'época clàssica i que's conserva en català occidental, segons el diccionari Cat-Val-Bal). Els valencians contemporanis (o alguns) llegim AQUEST en e obèrta quan se deuria pronunciar en e tancada com ESTE o EST.

EURÒPA és una paraula qu'he sentit en una o obèrta ben clara en la zona d'Alcòi. En atres zones, en canvi, se pronuncia en o tancada. Est és el dia qu'encara no he pogut saber quina és la pronúncia tradicional valenciana, ia que l'escritura oficial (EUROPA) no ho aclarix.

FLÒTA (conjunt d'embarcacions) és una paraula que cal pronunciar en o obèrta. Pero com en les zones no costaneres és pòc habitual hi ha qui la pronuncia en o tancada per la imprecisió de la seua ortografia oficial (FLOTA) i per l'influència del castellà.

LLÒRO es pronuncia segons el Dic. Cat-Val-Bal en o obèrta (i el palatal) tant en valencià com en català i balear. Io, en canvi, sempre l'he pronunciat tancada i m'he enterat de l'error per casualitat, ia que l'escritura oficial (LORO) no ajuda en eixe sentit.

ONCLE és una forma que, segons el Diccionari Cat-Val-Bal, en valencià només se conserva en la zona d'Alcòi, Novèlda i la Vall de Gallinera. En el restant ha segut substituïda ia fa temps per TIO. La normativa modèrna ha reintroduit esta paraula, pero com l'ortografia no especifica sempre l'obertura de les vocals, alguns valencians llegim ara ONCLE en o obèrta, en conte de o tancada, que és com es pronuncia allà on s'ha conservat la paraula.

O'LS ÒUS O'LS ÒLS?

Al parlar aglutinem les preposicions a i de i'ls artículs masculins formant contraccions. Conseqüentment escrivim al en conte de *a lo /a el, i als en conte de *a los /a els. Lo cas és que, al parlar, igualment contraem los artículs masculins a les conjuncions i i o, pero inexplicablement segons la normativa cal escriure-ho separat: i lo / i el, o lo / o el, en conte de *il i *ol.

La decissió qu'he pres d'apostrofar los artículs i pronòms a les paraules anteriors acabades en vocal, segons fem tots al parlar i segons s'ha escrit sempre des de l'época clàssica fins a principis del segle XX, m'ha fet plantejar-me l'ortografia de les contraccions, ia que sembla no ser conherent escriure i'l i o'l pero al. Cal, per tant, o be contraure sempre (al, als, il, ils, ol, ols; del, dels), o be apostrofar sempre (a'l, a'ls, i'l, i'ls, o'l, o'ls; de'l, de'ls). Ensajaré la segona opció, que sembla ser més clara (pero massa engorrosa?). Vorem!