divendres, 6 de novembre del 2009

Nosaltres, los occitans.




Les relacions lhingüístiques i istòriques entre Catalunha e Occitània són incòmodes per al catalanisme que domina los cércols intellectuals dels "Païssos Catalans" ia que qüestionen l'actual estatus independent del català e l'existència de la mateisha "Nacion Catalana". Per aishò, lo catalanisme tradicionalment a evitat fer propaganda de les semblances entre estes dos "lhengües bessones" e s'a limitat a explicar l'istòric lhemosinisme de valencians, catalans e balears com una confusion: los antics creien que lo catalan derivava del lhemosin, quan en realitat se tracta d'una continuacion de l'antic lhatin en Catalunha. Assumpte solventat!

No obstant, l'origen del romanç catalan e la seua semblança ab los romanços veïns del nord dels Pirinèus són dos qüestions distintes. Les publicacions valencianistes escrites en les Normes del Puig fa anhs que venen recordant que'l catalan a segut considerat per la lhingüística internacional com un dialecte de l'occitan fins fa només un segle; pero no an tingut massa resson. Per sòrt, veritas filia temporis, e últimament altres autors (tant catalans com d'altres països) an començat a reconéisher que les diferències entre'l catalan e l'occitan no són majors que les que i a entre'ls mateishos dialectes occitans, e que per tant en el fons tot se tracta d'una mateisha lhenga, separada només per qüestions polítiques. També e sentit declaracions en est sentit de boca d'algun professor de valencian de la Univ. de Valéncia e d'alguna professora de lhingüística romànica de la Univ. de Barcelona. Fins e tot lo professor del curs d'occitan que estic seguint es obèrtament d'est pensar.

Ara ben, una cosa es reconéisher que'l catalan e l'occitan son en realitat una mateixa lhengua, e una altra ben distinta es ser partidari d'esborrar la frontera lhingüística del mapa, còsa que tindria conseqüències, com a mínim, sobre la nòstra ortografia:
  • NY > NH: Catalunha vs. Catalunya.
  • LL > LH: castelhan vs. castellà.
  • X > SH: aishí vs. així.
  • TX/X/IG > CH: Èlch, chiquet, chec vs. Elx, xiquet, txec.
  • N final: non, union, valencian vs. no, unió, valencià.
  • Supressió de les H inicials: istòria, aver, i vs. història, haver, hi.
  • Supressió del punt volat: parallèlament vs. paral·lelament.
  • Accentuació de les vocals obèrtes: pòble, lhòc, modèrna vs. poble, lloc, moderna.
La tendència, per tant, és a reconéisher que la separació és política, pero a acceptar-la com un fet istòric que ia no's pòt corregir a estes altures del procés de socializacion de la lhengua culta. Io, per la meua banda, me prenc la lhibertat d'escriure este pòst en un esbós de paraestàndard valencian/catalan (digam-li "ibèric") de la lhengua occitana, parallel als altres paraestàndards occitans (gascon, lhenguadocian, lhemosin, provençal,...).

Lo passat dia 24 d'octubre, més de vint mil persones provinents de distintes regions europees nos trobàrem a la preciosa ciutat de Carcassona per a manifestar-nos en defensa de la lhengua occitana. Fon una experiència preciosa. Vaig parlar en valencian ab occitans d'Itàlia, de Gascunya, del Lhenguadoc, etc. e'm vaig comunicar sense problemes ab tots ells. Al sentir-los parlar reconeishia la meua lhengua, una gran lhengua!



divendres, 25 de setembre del 2009

EN LLENGUA LLEMOSINA

En els inicis de la Renaixença catalana destaquen tres fets: la publicació de "La Pàtria" d'Aribau (1833), "Lo Gayté del Llobregat" de Rubió i Oriols (1841) i la restauració dels Jocs Florals (1859 -fa ara 150 anys-). En els tres casos es considera ab orgull que la llengua dels catalans és la llengua dels antics trobadors medievals. O siga, es considera que'l català forma part de la llengua occitana o llemosina. (Les negretes són meues)

Que val que m'haja atret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant dels trobadors no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport,
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

(...)

En llemosí sonà lo meu primer vagit,
quan del mugró matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia,
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent,
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

De "La Pàtria", Aribau.

Si amb mos cantars senzills, o Pàtria mia,
terra sagrada on mon bressol sens gales
balandrejà, al trist to de ses balades,
una mare amb amor;
si amb mos cants llemosins jo puc un dia
ta corona refer, que, fulla a fulla,
dispersà per tes planes regalades
dels segles el rigor;

dels antics trobadors la muda lira
jo arrencaré de llurs humits sepulcres;
i el Geni que, plorant, entre llurs lloses
divaga, invocaré.
i despertant-ne les que el món admira
ombres sagrades, noms cenyits de glòria,
els comtes i antics reis, i llurs famoses
batalles, cantaré.
De "Lo gayter del Llobregat" de Rubió i Ors.


Temps hi ha que molts se planyien de l'olvit dels Consistoris del Gai saber, més coneguts amb lo nom de Jocs Florals; i amb molta raó, segons ha demostrat lo feliç i cada dia més estès cultiu poètic de la llengua catalana i dels dialectes germans del migjorn de França. Gràcies a un dels presents, català de cor que no ha parat fins que ha vist realisats sos bons projectes, i gràcies a la protecció dels dignes successors dels consellers, avui, passats alguns segles, renaix aquella antiga institució literària. (...)

A tots aqueixos causarà un plaer veritable i més fondo de lo que alguns imaginarien lo sentir aquí los accents de llur llengua, de la que bé se pot dir la llengua de llurs entranyes... d'aquella llengua, per altra part, que no sens motiu tenen molts per la primogènita entre les neollatines i que, amb noms diversos però amb varietats sols secundàries, fou un temps la més culta i celebrada; que ja nou segles ha narrava los dols i los conhorts de Boeci, i té poemes heroics, romancescs e històrics que competeixen amb los millors de l'edat mitjana; que usava Guillem d'Aquitània quan li prenia "talent de cantar"; que escoltaren i aplaudiren no sols les corts de Provença i Aragó, sinó les de Castella, Inglaterra e Itàlia; que fou cultivada per lo Dant, celebrada per lo Petrarca; llengua materna dels reis aragonesos; en què s'escrigueren primitius mapes cosmogràfics, savis i respectats codis, incomparables cròniques; que posseeix una rica poesia popular; que parlaren lo venerable Llull, gran home en lletres i en acció, Arnau de Vilanova, lo primer físic de son temps, l'insigne orador Sant Vicenç Ferrer, Ausias March, poeta de cor i de seny, i los demés autors del Cançoner que guarda París com única joia... "
Del discurs presidencial de Manuel Milà i Fontanals en els Jocs Florals de Barcelona de l'any 1859.

En l'artícul "Els lligams entre català i occità" de S. Martínez Arrieta i D. Sumien podeu trobar de manera clara i concisa informació sobre la pertanyença del català al diasistema occitanoromànic, i un resum històric de les visions sobre este tema. (pàgines 111-136).

dimecres, 9 de setembre del 2009

NO ES TAN COMPLICADO

La nostra és una llengua compartida, pero uns la compartixen més que atres. Vejau les declaracions del president de l'IEC Salvador Giner (extretes d'una entrevista en el Levante-emv del 22/06/09; els subrallats són meus):

P. ¿Qué opina de la política lingüística del Gobierno valenciano? Algunas voces consideran que el fomento de las particularidades valencianas conducirá a un secesionismo lingüístico...
R. Sin duda. Me preocupa mucho la creación de un secesionismo con la formación de una academia especializada en el valenciano, cuando la lengua es la misma. No ayuda a la cohesión y la unidad de la lengua, que es en realidad muy elevada, mayor que la de otros idiomas europeos, como el castellano. En estos momentos, la única solución es que todas las instituciones acepten la autoridad común del IEC.

P. Visto desde Valencia, lo que plantea parece inviable...
R. No es tan complicado. Por ejemplo, en Baleares la autoridad normativa la tiene la Universitat de les Illes Balears (UIB), que a su vez reconoce al IEC. No es una autoridad directa, pero está bien. Lo que está claro es que el secesionismo no es bueno para una lengua que aún hablan 10 millones de personas, o siete, según el indicador que quiera utilizar.

P. ¿Coordinación o riesgo de desaparición es su mensaje?
R. Nos tenemos que coordinar, claro. En el IEC siempre nos preocupamos de consultar a nuestros representantes en el País Valenciano. Tenemos además sedes en Castelló y Alicante, y un delegado en Valencia. Yo, para salvar la lengua, me reúno con el demonio si hace falta, pero, claro, han de reconocer la autoridad del IEC.

P. ¿Se reunirá entonces con la presidenta de la Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL)?
R. Si esta entidad, que es una construcción política del Partido Popular de la Comunitat Valenciana, me pidiera una entrevista lo consideraría… No tengo problemas, pero ha de haber una petición y se ha de reconocer la autoridad superior del IEC.

COMENTARIS:

El senyor Giner confon coordinació i subordinació, i està molt equivocat si pensa que "no es tan complicado" que els valencians accepten l'autoritat superior de l'IEC. Mai foren els valencians subdits de Catalunya, i la realitat ens mostra que no tenen l'intenció de ser-ho ara. A tot estirar podrem tindre una llengua comuna, pero això només serà amb una coordinació entre acadèmies de tu a tu.

L'AVL no va ser creada pel PP sinó per les Corts Valencianes ab el suport tant del PP governant com del PSPV-PSOE. I la iniciativa, en realitat, fon de Convergència i Unió, que condicionà el seu suport al PP en el parlament espanyol a la creació d'una acadèmia de la llengua en Valéncia que reconeguera l'unitat de la llengua. Per tant, senyor Giner, l'AVL és cosa dels catalans i evidentment no té uns objectius secessionistes.

L'actitud del president de l'IEC ens mostra fins a quin punt en Catalunya es desconeix la realitat valenciana. La "unica solución" per a salvar la llengua en Valéncia no és la subordinació a Catalunya. La coordinació sí que seria una bona solució, però vist que vostés no volen compartir la llengua en nosatres, és evident que l'única eixida que té Valéncia per a salvar la seua llengua és no compartir-la en vostés. Hala!

diumenge, 9 d’agost del 2009

L'OCCITÀ IBÈRIC

Si alguns, atenent a l'estructura llingüística, vòlen per tot i per tot que'l valencià siga considerat un dialecte del català, caldrà que també considerem el català, per la seua estructura, com un dialecte de l'occità! Això és així, segons diuen els científics internacionals. Pero molts, en Valéncia, ho ignoren o ho oculten!

Segons la llingüística actual, una llengua pòt ser de dos tipos:
  • Una llengua per distància (Abstandsprache, en terminologia llingüística), que es diferència de les atres llengües per la seua distància estructural, o siga, per unes característiques fonètiques, morfològiques, lèxiques, sintàctiques, etc. molt distants de les de les atres llengües.
  • Una llengua per elaboració (Ausbausprache), que a pesar de tindre fòrtes afinitats estructurals en atres varietats llingüístiques (atres "dialectes"), és considerat una llengua ia que funciona de manera autònoma, gràcies a una codificació independent de la de les atres varietats.
O siga, les fronteres entre les llengües estan dellimitades segons criteris extrallingüístics (polítics, econòmics, etc.) i no segons criteris llingüístics. Per això, quan la llingüística tracta d'agrupar les varietats (els "dialectes") segons les seues afinitats purament estructurals o llingüístiques, utiliza el terme diasistema i no el de llengua, per a evitar confusions.

Tinguent això en conte, vejam lo que diu l'autor francés Domergue Sumien en el seu llibre "La Standardisation Pluricentrique de l'Occitan" (la negreta i traducció és meua):
"Dins d'esta concepció, l'occitano-romànic (occità + català) forma versemblantment un sol i mateix diasistema. El català és una llengua per elaboració que s'ha desmarcart del conjunt occità. (...) Vet ací alguns atres eixèmples de diasistemes dins dels que han emergit llengües per elaboració: baix-alemany (baix-saxó, neerlandés), escandinau continental (noruec nynorsk, noruec bokmal, danés, suec), búlgar (búlgar, macedòni), hindostaní (hindi, urdú)..."

L'autor explica (els parèntesis següents són aclaracions meues) que des d'un punt de vista històric, és cèrt que Catalunya i Occitània han format part d'un mateix conjunt cultural durant l'alta Edat Mija (els comtats catalans depenguéren de París durant segles). És a partir del segle XIII (després de la Batalla de Muret, en la que'l pare de Jaume I pèrt els seus dominis occitans en favor del rei francés) que'l destí particular dels Països Catalans s'afirma gràcies a l'impuls de la corona catalano-aragonesa (que s'orientarà i expandirà cap al Mediterrani). No obstant, l'occità clàssic (l'usat pels trovadors occitans, catalans i valencians fins al segle XV) ha continuat siguent una referència per a la poesia catalana fins a la fi de l'Edat Modèrna, i els catalans (aixì com balears i valencians) han usat durant segles (fins el XIX!) el terme de llemosí (que és, pròpiament, el nom d'un dialecte nord-occità) per a referir-se a la seua llengua. El Felibritge (o Renaixença occitana) tingué partidaris entre'ls catalans (, valencians i balears), com per eixemple el filòlec Alcover, que considerava al català com a part de l'occità. Catalunya, i ab ella Valéncia i Balears, trenca llingüísticament ab l'occità de manera definitiva en 1934 ab un manifest signat, entre atres, per Fabra.

L'autor, al respecte d'este manifest, diu (la negreta és meua):
"Eixe tèxt de 1934 mescla arguments polítics i pseudocientífics; és inadmissible en quan a mètode llingüístic. Pero expresa una percepció cultural que va en el sentit de la trajectòria històrica particular dels Països Catalans des del segle XIII. Eixa posició ha segut després acceptada per la quasi totalitat dels occitanistes i catalanistes perqu'és realista des del punt de vista de la consciència històrica de dos comunitats llingüísiques."
Efectivament, el català té tot el dret del món a constituir-se en una llengua autònoma, igual que tantes atres llengües per elaboració. Pero crida l'atenció que les universitats valencianes reconeguen eixe dret al català i el neguen al valencià quan els valencians tenim una història pròpia des d'eixe mateix segle XIII i el nòstre poble té una consciència o identitat llingüística pròpia des de fa segles!

Cal que'ls valencians sàpiguen açò i que l'AVL, en conseqüència ab el sentiment majoritari dels valencians (vegeu les enquestes), considere'l valencià com una llengua autònoma. Això ajudaria molt al valencià, estic convençut, ia qu'augmentaria l'identificació dels valencians (tant valenciaparlants com castellaparlants) ab la seua llengua i els animaria a recuperar-la (normalizar-la). Això no necessitaria, en canvi, grans reformes normatives (sí algun retoc, que ia comentàrem). Com hem dit, cal que la normativa d'una llengua siga estable. Lo més important és el nom i la consideració de llengua independent. Per un' atra banda, esdevindre una llengua independent no implica, necessàriament, allunyar-nos gratuitament de la normativa catalana. Cal una bona cooridinació ab les llengües veïnes, igual que l'occità ha adoptat de la normativa catalana tot allò que no entra en conflicte en la seua estructura llingüística. Dos pinzelladetes, i arreglat. Seria molt fàcil.

divendres, 31 de juliol del 2009

SI VALENCIANS, VALENCIÀ.

Diu l'interessant llibre d'Antoni Ferrando "Consciència idiomàtica i nacional dels valencians" (1980, prologat per Sanchis Guarner):
"Per als medievals (...) la delimitació semàntica del terme (nació) era clara: o bé designava els originaris d'un lloc determinat -el sentit etimològic de natio és 'nascut a'- o bé els que parlaven una mateixa llengua". (pàg. 5)
Per això,
"Fins a la segona meitat del segle XIV, és a dir, fins que féu crisi la concepció medieval de "nació" -sinònima de "comunitat lingüística", segons la coneguda definició de Sant Tomàs d'Aquino ("linguae seu nationes")-, els valencians mantingueren un fort sentiment "nacional" unitari amb els seus homòfons catalans i mallorquins". (pàg. 4)
Segons aquella concepció de nació, la Corona d'Aragó:
"constituïa una "federació" de quatre entitats jurídiques sobiranes -Aragó, València, Mallorca i Catalunya, segons l'ordre de prelació honorífica-, que avui anomenaríem estats, vinculats entre ells per la persona d'un mateix monarca, però amb tres comunitats nacionals al seu si: la catalanoparlant, l'aragonesoparlant i l'arabigoparlant i, a més a més, una petita comunitat ètnico-religiosa, la jueva" (pàg. 7).
Durant el segle XV eixa concepció de "nació" fon substituida per un'altra que's definia segons criteris de ciutadania política o jurídica, i no segons la llengua, cultura, com tampoc l'ètnia. És ací quan apareix la consciència nacional valenciana, fonamentada en la sobirania de l'antic Regne de Valéncia, "en detriment d'una consciència "nacional" unitària compartida pels tres "pobles" catalanoparlants."

En quan a la llengua, Ferrando diu:
"En una primera etapa, coincident més o menys amb el segle XIII, el català rep a València gairebé exclusivament la designació genèrica de romanç, com s'esdevenia també al Principat. En un segon període, que correspon aproximadament al segle XIV, s'obre camí l'apel·lació específica de catalanesc o català en tot el domini lingüístic. Finalment, en un tercer període, que s'inicia a les acaballes del Trescents i comprén tot el Quatrecents, una denominació particularista amb fortes connotacions polítiques i nul fonament científic, la de llengua valenciana, entra en competició amb les altres dues apel·lacions majoritàries".
L'autor conclou que "ja a les darreries del segle XIV" aparegueren les primeres "reticències valencianes a acceptar de grat la denominació de catalana per a la llengua per antonomàsia dels valencians", i hi hagué una estreta conexió "entre l'evolució de les denominacions que els valencians aplicaren a la seua llengua i la del seu sentiment "nacional" al llarg dels segles" XIII, XIV i XV.

dissabte, 18 de juliol del 2009

RETOCS ASSUMIBLES

Com he dit, la normalizació del valencià necessita una estabilitat normativa i per tant els valencians no podem passar-nos l'història qüestionant, revisant, millorant, reformant el modèl de llengua culta, especialment l'ortografia. Ara bé, segurament nos podem permetre fer alguns retocs puntuals igual que fan totes les llengües, especialment si eixes millores poden afavorir l'identificació dels valencians en la seua llengua i de retruc la normalizació d'esta.

Pareix prou clar que cal acceptar de l'ortografia oficial tot allò qu'és convencional i que no supòn una convergència forçada del valencià en el català:
  • Acostament a l'etimologia llatina: eix. finals -b, -d, -g segons l'etimologia (verb, verd, amarg i no verp, vert, amarc, que són les escritures tradicionals valencianes fins al 32, i que reflectixen la pronunciació real tant del valencià com del català).
  • Conservació de grafies clàssiques: eix. grups TM (setmana, en conte de semana), MPT (comptar, en conte de contar), TL (guatla, en conte de guala), TLL (bitllet, en conte de billet), TG (metge, en conte de mege), TJ (platja, en conte de plaja).
  • Ús de l'el geminada (l·l).
  • Continuació del sistema d'accentuació gràfica, que no indica totes les vocals obèrtes.
  • No apostrofació anterior, llevat dels pronoms als verbs. Ex: entre els dos arbres, i no entre'ls dos arbres. No apostrofació de que, etc. Ex: és important que anem, no qu'anem.
Els canvis que sí que's podrien plantejar són els següents:
  • Ús de TX a principi de paraula en paraules com txiquet, txocolate, etc. segons la fonètica valenciana.
  • Ús de X segons la fonètica valenciana. Ex: flax, briox, Marraquex i no flaix, brioix, Marraqueix.
  • Ús de TG/G, TJ/J segons la tradició valenciana, i no la fonètica actual catalana. Ex: mija, no mitja.
  • Ús de TZ/Z segons la fonètica valenciana. Ex: valencializar, no valencianitzar.
  • Accentuació segons la fonètica valenciana. Ex: Valéncia, i no València; pero, qué i no però i què.
  • Io, ia en conte de jo, ja.
Reformes ortogràfiques d'este tipo tindrien un valor simbòlic molt important per als valencians, ia qu'eliminarien una subordinació a la normativa catalana i podrien mitigar la desconfiança que'l nòstre pòble té cap al valencià cult. Seria convenient, per tant, que l'AVL les adoptara i que donara a conéixer a l'opinió pública que'l valencià cult és, PER FI, valencià 100%.

Ara bé, mentre eixe dia arriba, qu'hem de fer aquells que voldriem que s'introduiren reformes? Donat que es tracta de retocs puntuals, i no d'una reforma a fons, crec que podem seguir l'eixemple del professor de la Univ. de Valéncia Abelard Saragossà, que es partidari d'usar formes no normatives quan clarament siguen positives, com hi han (hi ha), o naixca (nasca). Per tant, em cenyiré a la normativa oficial usant les variants més valencianes, i si el context m'ho permet introduiré algunes modificacions discretes que no crec que causen revol (eix. X>TX en casos com txiquet, o TZ>Z com en valensianizar).

De forma excepcional, en este blòg experimentaré altres reformes més heterodòxes (eix. accentuar gràficament totes les vocals obèrtes, com en pònt, o apostrofar els artículs i'ls pronòms a la paraula precedent, com en entre'ls arbres). Escriure (i llegir) així nos ajuda a vore que el valencià cult haguera pogut ser d'una altra manera, igualment científica (i igualment imperfecta, perque cap ortografia és perfecta). Com ia he expost, no pretenc que l'AVL assumixca este tipo de reformes, que sí que desestabilizarien la normativa ia parcialment socializada. Perdoneu pel capritxet!

ESTABILITAT NORMATIVA

Les llengües romàniques que fruixen d'un estàtus i us "normals" (com el castellà, el francés o l'italià) tenen una normativa fixada i estable, o siga, ben definida en gramàtiques, diccionaris, etc. Eixe modèl de llengua estàndart és conegut i usat des de fa molt de temps per la seua comunitat llingüística, és acceptat en naturalitat i sense qüestionaments pels seus parlants, i a més és recolzat pels respectius estats. Tot això assegura la normalitat a la llengua.

Ara bé, qu'una llengua s'use en normalitat no vòl dir que tinga una normativa perfecta o immillorable. El francés és famós per la seua caòtica ortografia, i l'anglés també. Pero això no impulsa als escritors francesos a mamprendre individualment reformes ortogràfiques, ia qu'això produiria confusió entre'ls usuaris. En general, els usuaris acaten la normativa establida i només introduixen canvis quan l'autoritat competent (l'Académie Française, en el cas del francés) fa públiques algunes reformes, que sòlen ser mínimes.

El valencià, per contra, no és una llengua "normal" en eixos sentits ia que:
  1. No té una normativa completament definida i estable. Des de la Renaixença el modèl de llengua estàndard ha anat -per distints motius- canviant d'orientació, i ara estem immersos en una nova minireforma (L'AVL ha introduit cèrts canvis en la seua Gramàtica Normativa, i encara no ha publicat el Diccionari Normatiu, que segurament modificarà algunes coses).
  2. La normativa oficial és qüestionada per bòna part dels parlants, que la sent massa catalana, i és opòsta frontalment per un chicotet sector (RACV, Lo Rat Penat, etc.), que propòn una normativa alternativa.
  3. Només les generacions més jóvens estan alfabetizades en valencià, ia que'l sistema escolar ensenya (en) valencià des de no arriba a trenta anys. A més, el domini de la normativa (fins i tot en aquells que l'han estudiada) no és suficient degut (entre atres motius) a l'omnipresència de la normativa castellana en la nòstra societat (mijos de comunicació, etc.).
  4. Els àmbits d'us en els qu'es pot usar el valencià han aumentat des de la seua oficializació pero són encara reduits, ia que'l castellà monopoliza la majoria d'ells.
  5. Els valenciaparlants no actuen decididament a favor de la normalizació de la seua llengua, o siga, en general es senten còmodes en la diglòssia.
  6. La Generalitat Valenciana no recolza decididament la normalizació de la nòstra llengua.
  7. Més de mitat dels valencians té com a llengua matèrna i habitual el castellà, i la majoria dels castellaparlants és incapaç d'usar el valencià.
Com es veu, la nòstra situació és molt delicada, i per tant cal evitar afegir més dificultats innecessàriament. Per això sóc conscient que no seria oportú que l'AVL, posem per cas, adoptara les "folles" reformes que propònc io en este blòc. Això desorientaria als usuaris que usen la normativa oficial, part dels quals s'opondrien a les reformes, i per tant posaria en perill la normalizació parcial que'l valencià ia ha conseguit. O siga, encara que'l valencià mai recuperarà l'ús i l'estàtus que tingué en temps del Regne i que, en definitiva, la nòstra llengua té'ls segles contats, cal no avançar innecessàriament el seu destí.

Resumint: per pòc que'ns agrade a alguns la normativa oficial, és necessari no desestabilizar-la.

p.d. Això no lleva a qu'en este blog io reflexione (i experimente) cóm podria haver segut la normativa valenciana.