En el marc de la germanor valenciano-catalana convé, és cèrt, recuperar la grafia tx, pero no segons la pronunciació del barceloní, sino cadascú de la seua. Nosatres (i'l català occidental): txiquet (a l'igual que Txèquia), i l'oriental: xic. Si no, els valencians hem d'escriure igual xiquet i Xàtiva, que sònen distint, i això du a que paraules pòc conegudes com xeringa o ximple siguen mal llegides (txeringa i tximple, en canvi, no deixaria llòc a dubtes). Si tan unitària és la llengua eixe detall no la trencarà!
O si no, que s'adapten els barcelonins a la pronunciació occidental, que és l'originària. Segons Badia i Margarit (Gramàtica Històrica Catalana, 1984: pàg. 181) els cassos de palatalisació de C (+ E, I) llatines donaren llòc a una pronunciació africada (la de chic en valencià) . "en català oriental aquest so s'ha simplificat modernament en la fricativa palatal s^, però els dialectes occidentals conserven en molts casos l'africada anterior". Com a eixemple pòsa: CICCU > txic, que després donà > xic en català oriental.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada