dilluns, 4 de juliol de 2011

Fins a on es parla valencià?

Els parlants de les diverses llengües romàniques són conscients de les semblances entre estes, i molts saben que totes compartixen un orígen comú en el llatí. No obstant, hi ha una tendència entre ells (inclosos alguns filòlegs i lingüístes) a creure que cada idioma ha tingut un destí particular que, des d’antic, ha marcat unes clares fronteres geogràfiques basades en uns trets lingüístics diferenciats.
Així per exemple, Joan Veny, en la seua síntesi de dialectologia catalana –Els dialectes catalans-, ens assegura que “malgrat les profundes semblances entre català i occità, que expliquen que alguns en fessin d’aquell un dialecte d’aquest, és obvi que constitueixen dues llengües diferents, cadascuna amb la seva personalitat” (2002: 44). I justifica la separació amb les següents parelles contrastants[1]:

occità
català
occità
català
t[y]
tu
beur[e]
beur[ə]
caulet
col
ras[u]n
raó
bu[2]
bou
susar
suar
la
bella
luna
lluna
cana
canya
benda
bena
comba
coma
gardar
guardar
perditz
perdiu
pòt
llavi, morro
jauna
groga
ostal
casa”

Els parlants de la Romània també coneixen l’origen d’alguns préstecs i són conscients que les llengües s’influencien mútuament. I açò du a molts a creure que la barreja lingüística que mostren certs parlars de les zones frontereres s’explica per la penetració de trets d’una llengua en l’altra degut al contacte entre dos comunitats que parlen, en principi, llengües diferents. Així explica Veny els trets de les varietats septentrionals del català rossellonés, que limiten amb l’occità llenguadocià:
         “El pas d’una llengua a una altra no es realitza, sobretot si són llengües de la mateixa família, d’una manera brusca, tallant, sinó que, especialment a certs trams de les zones de contacte, tenen lloc interferències vàries, més o manco nombroses, segons les condicions geogràfiques, econòmiques, diocesanes, etc., que intervinguin. Cal parlar, doncs, de zones de transició. La més important [entre l’occità i el català] és la del Capcir, que constitueix un subdialecte rossellonès. Ben comunicada, per la Collada de les Ares, amb el Donesà, aquesta comarca ha rebut al llarg dels segles forts corrents occitanitzants, que han afaiçonat pregonament el seu parlar.” (Veny. 2002: 45).
            Per a exemplificar el parlar capcinés, incloem a continuació un breu conte popular publicat en 1908 en la Renue Catalane (207-208), el qual, si bé no transcriu acuradament la versió original oral (manca, per exemple, l’accentuació gràfica) i inclou alguna influència francesa moderna, pot donar una impressió general d’aquell parlar de transició [3].
Ön cop hi havia ön home que venia de la llenya. Vet aqui que, en sallen del bosc, trapec [trobà] ön astrange que cercava carioles [moixerons, bolets]; e quell monsieur l’aspirec [el mirà] cun si mai nu havia vist digös [ningú].
            “Lu pobre traballadu se revirec [es girà] alshuras [aleshores] cap al siu gujat [fill] que tenia lu pal de la mecanica e li diguec: «Vesesis aquell que se passeja, tandis que nusautris ense cal fer de bunas farts de traballar? Creguis pas que sigui hurus [feliç]; te penses billeu [pot ser] qu’es sense cap d’ernye [preocupació]. Qui hu sab? En tut cas li brataria pas las mibas terras pals sibis sóus. M’empatxerien pas de m’anöjar [enutjar]  e me farien murir deu anys mès aviat. Iu [jo] que sun habitöat al traball de la terra sáurii pas que devenir si tenii pas res a fer. Miqui perque te cunselli pas de quitar la terra; state, al cuntrari a lláurar lus camps que te dixare: aqui sölament seras hurus e cuntent cun pardal!...»”
Mentres Veny interpreta este parlar de transició com una mescla, Coromines ens revela que les característiques “mig occitanes” del Capcir i fins i tot altres trets del llenguadocià s’extenien abans per tot o part del Rosselló, i que fon la propagació a l’època medieval de la koiné administrativa i literària procedent del sud[4] la que va fer recular cap al nord les isoglosses, traçant la frontera actual (1983 (1943): 281-282). “A l’Edat Mitjana s’havia parlat en el Rosselló un dialecte una mica més allunyat que el d’avui, en certs aspectes, del tipus català cispirinaic, i una mica més proper a la llengua d’oc”, un parlar que formava “una zona de transició suau entre els dos dominis lingüístics”. Coromines considera que la Catalunya francesa “ja era aleshores netament catalana atès el conjunt dels fets”, però els contrasts fronterers entre el català i el llenguadocià eren “molt menys marcats a l’Edat Mitjana”.
Per un altre costat, també existixen parlars de transició del català a l’aragonés. I entre els estudiosos d’este cas, segons Gargallo (2001: 195), “no se ha visto a lo largo del siglo XX de manera unánime, ni de forma unánime se va ahora mismo tampoco, la formación antigua, el trazado secular y la filiación actual de las hablas de tránsito que constituyen la frontera lingüística catalano-aragonesa”, ja que no “se presta a fácil resolución el empeño (que alguien pudiera juzgar acaso de innecesario) de clasificar del lado lingüístico aragonés o del catalán algunas de las hablas fronterizas más indefinidas” (196). Cal concloure, per tant, que les fronteres entre llengües no sempre existixen. Segons Bec, “la délimitation [entre el català i el llenguadocià] est souvent plus ou moins arbitraire” (1967: 13).
Segons Babiloni, “només es troben fronteres més o menys nítides en els casos en què s’han produït moviments migratoris que han portat una llengua constituida fins a una línia determinada, deixant a l’altre costat un idioma clarament diferent. Fora d’aquest supòsit, entre unes varietats lingüístiques i unes altres hi ha transicions graduals. És a dir, la transformació dels elements lingüístics d’una varietat en els de l’altra no té lloc al mateix punt de l’espai, sinó que es produeix amb una separació de vegades considerable” (2000:13). I eixa transformació gradual configura tot un mosaic de varietats romàniques locals que enllaça el nostre romanç particular amb el de Santiago de Compostel·la, París o Roma.
Eixa transició progressiva, de fet, es dona també entre els dialectes de les llengües escandinaves continentals (suec, danés i noruec), els de les llengües germàniques occidentals continentals (alemany, holandés i luxemburgués), de les llengües eslaves occidentals (polonés, txec i eslovac), de l’àrab o del xinés. La conclusió a la que arriba Castellanos és que “observant globalment la distribució geogràfica universal dels parlars, haurem de convenir que les úniques distincions lingüísticament pertinents que es poden establir entre diferents unitats lingüístiques són les que existeixen entre grans àrees amb un grau d’homogeneïtat establert al si de cadascuna, anomenades contínuum lingüístic (o també contínuum geolectal)” (2000: 27).
La Romània constituix, per tant, un continuum lingüístic [5], cosa que posa en dubte la viabilitat d’individuar en el seu interior llengües [6] i dialectes, i menys encara classificar-los en els grups tradicionals (iberoromanç, gal·loromanç, italoromanç i balcanoromanç). Segons Bec, “en géographie linguistique il n’existe que rarement des limites franches, autres que celles –et encore!- concernant un seul phénomene. Le morcellement à l’infini semble être l’état naturel.” (1967: 35).


[1] Transcrivim els exemples de Veny en l’ortografia usual occitana o catalana, i quan és necessari la combinem amb la notació fonètica de l’alfabet fonètic internacional. A més, resaltem en negreta els fenomens fonètics que es volen exemplificar, i en cursiva les parelles lèxiques.
[2] Variant de buòu, més general en llenguadocià.
[3] Adaptem el text  usant <ö> per al so [ø] ([y] en llenguadocià), resaltant amb negreta les paraules que mostren algun tret fonètic o morfològic “occità”, i incloent, entre claudàtors, la versió catalana general de certs mots obscurs, marcats en cursiva.
[4] El model de llengua de la cancelleria reial aragonesa, usat en els texts en prosa medievals de la Corona d’Aragó, més particular que la barreja lingüística catalano-occitanana que s’hi usava en els texts en vers en els segles XIII i XIV. (Coromines. 1983 (1943): 277)
[5] “Dialect continuum. In sociolinguistics, a term used to describe a chain of dialects spoken throughout an area […]. At any point in the chain, speakers of a dialect can understand the speakers of other dialects who live adjacent to them; but people who live further away may be difficult or impossible to understand.” (Crystal. 2003: 137)
[6] Ens referim ací a les “llengües per distància”, i no a les “llengües per elaboració”, segons la coneguda terminologia de Kloss.

divendres, 3 de desembre de 2010

LA VALÉNCIA OCCITANA

Per fi ha caigut en les meues mans un eixemplar de La Valéncia Occitana de Lluís Fornés, editat per l'Ajuntament de Valéncia l'any 1995. Me l'he llegit en un rellam, i certament té molts aspèctes interessants, els quals, dit siga de pas, quinze anys després encara són totalment desconeguts per la immensa majoria dels valencians cults. M'ha agradat molt la següent frase:

Tres grans moments de la cultura occitano-romànica, doncs: Els trobadors occitans, el Segle d'Or valencià i la Renaixença catalana. (p. 91)

divendres, 30 d’abril de 2010

L'ESTÀNDARD "BARCELONISTA"

En l'interessat article de Carles Castellanos "Els processos d'estandardització lingüística. Reflexions concretes entorn de l'estandardització de la llengua catalana", podem llegir:


Mancances en l'extensió geogràfica de la llengua estàndard:

La qüestió de la relació entre la llengua estàndard i les diferents varietats dialectals no és ben resolta en la nostra llengua pel fet que els parlants dels dialectes més allunyats de l'anomenat català central tenen dificultats per a identificar-se, en una proporció massiva, amb la llengua estàndard que es produeix habitualment.

Aquesta poca identificació amb la varietat estàndard més difosa pot comportar com a primera reacció l'abandonament en l'ús quotidià de les formes de la pròpia varietat dialectal en benefici de les corresponents a l'estàndard; aquesta reacció s'acompanya sovint d'un sentiment de rebuig envers la variant local amb l'ofegament de recursos expressius que aquest rebuig produeix. Una segona reacció pot ser la tendència a crear estàndard propis regionals deferenciats, tendència que portada a l'extrem aboca al secessionisme lingüístic. Sense arribar a la secessió plena, la situació més estesa avui és la que comporta de fet la fragmentació del mercat cultural i lingüístic de manera que els productes produïts en una regió (el País Valencià, per exemple) no són assumits socialment com a vàlids en una altra (com el Principat de Catalunya).

La reacció més general és, però l'adopció per a les funcions de la llengua estàndard d'una altra llengua més coneguda pel parlant a causa de l'aprenentatge obligatori i a causa també del grau més elevat de fixació i de funcionalitat d'aquell estàndard. Sentir-se distanciat de l'estàndard català vol dir, doncs, en molts de casos, adoptar l'ús de l'espanyol o del francès (o de l'italià), segons els casos, per a les funcions comunicatives formals.

Els defectes més evidents en els hàbits actuals que són a l'origen d'aquesta situació, es poden reduir a dos:

En primer lloc, el localisme barceloní de la norma avui més en ús. L'estàndard elaborat a Barcelona és, en general, curt de mires en les seves opcions, de tal manera que s'hi rebutgen formes corrents en gran part del territori tan sols pel fet de no ésser conegudes a Barcelona. El cas més emblemàtic és el rebuig a l'adverbi enguany en l'estàndard "barcelonista". Caldrà, doncs, un coneixement més ple de la llengua i una consideració més objectiva de les opcions possibles.

diumenge, 4 d’abril de 2010

Ortografies fonètiques?

Ara bé, hem de ser conscients que l'ortografia valenciana tampoc pot ser "fonètica" (entre altres coses perque no tot lo món pronuncia exactament igual!). Vegeu esta paròdia que m'he trobat per la xàrcia:

ORTOGRAFÍA HISPÀNICA

En vista de la evolución del lenguaje castellano en los últimos años,
debido especialmente a las aportaciones realizadas por los jóvenes y sus mensajes por teléfonos móviles, la Real Academia de la Lengua dará a conocer, próximamente, la reforma modelo 2003 de la ortografía española, que tiene como objetivo unificar el español como lengua universal de los hispanohablantes.

Me han mandado, con carácter exclusivo, un documento reservado que revela cómo se llevará a cabo dicha reforma. Será, pues, una enmienda paulatina, que entrará en vigor poco a poco, para evitar confusiones.

La reforma hará mucho más simple el castellano de todos los días, pondrá fin a los problemas de otros países, especialmente los iberoamericanos, y hará que nos entendamos de manera universal quienes hablamos esta noble lengua. De acuerdo con el expediente secreto, la reforma se introducirá en las siguientes etapas anuales:

- Supresión de las diferencias entre c, q y k. Komo despegue del plan, todo sonido parecido al de la k (este fonema tiene su definición téknika lingüístika, pero confundiría mucho si la mencionamos akí) será asumido por esta letra. En adelante, pues, se eskribirá kasa, keso, Kijote...

- También se simplifikará el sonido de la c y la z para igualarnos a nuestros hermanos hispanoamericanos ke convierten todas estas letras en un úniko fonema s, Kon lo kual sobrarán la c y la z: "El sapato de Sesilia es asul".

- Por otro lado, desapareserá la doble c y será reemplasada por x: "Tuve un axidente en la Avenida Oxidental". Grasias a esta modifikasión, los españoles no tendrán desventajas ortográfikas frente a otros pueblos hispanoparlantes por su estraña pronunsiasión de siertas letras.

- Asimismo, se funden la b kon la v; ya ke no existe en español diferensia alguna entre el sonido de la b larga y la v chikita. Por lo kual, a partir del segundo año, desapareserá la v y beremos kómo bastará kon la b para ke bibamos felises y kontentos.

- Pasa lo mismo kon la elle y la y. Todo se eskribirá kon y: "Yébeme de paseo a Sebiya, señor Biyar". Esta integrasión probokará agradesimiento general de kienes hablan kasteyano, desde Balensia hasta Bolibia. Toda b será de baka, toda b será de burro.

- La hache, kuya presensia es fantasma en nuestra lengua, kedará suprimida por kompleto: así, ablaremos de abichuelas o alkool. No tendremos ke pensar kómo se eskribe sanaoria y se akabarán esas komplikadas y umiyantes distinsiones entre "echo" y "hecho". Ya no abrá ke desperdisiar más oras de estudio en semejante kuestión ke nos tenía artos.

- A partir del terser año de esta implantasión, y para mayor konsistensia, todo sonido de erre se eskribirá kon doble r: "Rroberto me rregaló una rradio".

- Para ebitar otros problemas ortográfikos, se fusionan la g y la j, para ke así, jitano se eskriba komo jirafa y jeranio komo jefe. Aora todo ba kon jota: "El general jestionó la jerensia". No ay duda de ke esta sensiya modifikasión ará ke ablemos y eskribamos todos kon más rregularidad y más rrápido rritmo.

- Orrible kalamidad del kastellano, en jeneral, son las tildes o asentos. Esta sankadiya kotidiana jenerará una axión desisiba en la rreforma; aremos komo el inglés, ke a triunfado universalmente sin tildes. Kedaran ellas kanseladas desde el kuarto año, y abran de ser el sentido komun y la intelijensia kayejera los ke digan a ke se rrefiere kada bokablo. Berbigrasia: "Komo komo komo komo!"

- Las konsonantes st, ps o pt juntas kedaran komo simples t o s, kon el fin de aprosimarnos lo masimo posible a la pronunsiasion iberoamerikana. Kon el kambio anterior diremos ke etas propuetas okasionales etan detinadas a mejorar ete etado konfuso de la lengua.

- Tambien seran proibidas siertas konsonantes finales ke inkomodan y poko ayudan al siudadano. Asi, se dira: "¿ke ora es en tu relo?", "As un ueko en la pare" y "La mita de los aorros son de agusti". Entre eyas, se suprimiran las eses de los plurales, de manera ke diremos "la mujere" o "lo ombre". Despues yegara la eliminasion de la d del partisipio pasao y kanselasion de lo artikulo. El uso a impueto ke no se diga ya "bailado" sino "bailao", no "erbido" sino "erbio" y no "benido" sino "benio".

- Kabibajo asetaremo eta kotumbre bulgar, ya ke el pueblo yano manda, al fin y al kabo. Dede el kinto año kedaran suprimia esa de interbokalika ke la jente no pronunsia. Adema, y konsiderando ke el latin no tenia artikulo y nosotro no debemo imbentar kosa ke nuetro padre latin rrechasaba, kateyano karesera de artikulo. Sera poko enrredao en prinsipio, y ablaremo komo fubolita yugolabo, pero depue todo etranjero beran ke tarea de aprender nuebo idioma resultan ma fasile. Profesore terminaran benerando akademiko ke an desidio aser rreforma klabe para ke sere umano ke bibimo en nasione ispanoablante gosemo berdaderamente del idioma de Serbante y
Kebedo.

Eso si: nunka asetaremo ke potensia etranjera token kabeyo de letra eñe. Eñe rrepresenta balore ma elebado de tradision ispanika y primero kaeremo mueto ante ke asetar bejasione a simbolo ke a sio korason bibifikante de istoria kastisa epañola universa.

diumenge, 28 de febrer de 2010

INDIVIDUACIÓ IRREGULAR DEL CATALÀ

Vos recomane el llibret de Carles Castellanos Llengua, dialectes i estandardització, molt honest, on es pot llegir:

(Junt al cas de l'alemany i el neerlandés) Un altre cas remarcable com a exemple del que hem anomenat d'individuació irregular és el del contínuum catalano-occità, contínuum dividit en un conjunt de dialectes dels quals, els més diferenciats del nuncli central llenguadocià, són el català i el gascó.
(...)
Una anàlisi estrictament lingüística permetria de considerar de manera semblant, tant el gascó com el català, com a varietats d'una mateixa llengua, i faria possible de preconitzar així un sol estàndard per al conjunt catalano-occità. Aquest fou en certa menera el sentiment general entre els escriptors i estudiosos en una primera època de la renaixença catalana i occitana del segle XIX, en què tots els parlars es reconeixien en la llengua antiga de l'"Edat d'Or", l'anomenat "llemosí". Els gramàtics occitans ho preconitzaren més obertament en aquests termes almenys fins al primer terç del segle XX (1934), en què tingué lloc la presa de posició d'un grup important d'intel·lectuals catalans, entre els quals Pompeu Fabra.
(...)
A la nostra manera de veure, tot i les a(r)gumentacions d'ordre lingüístic de les diferents posicions, les raons fonamentals que les motivaven eren de tipus social i polític. El fet és que d'aleshores ençà, tot i posseir en conjunt una norma convergent, els estàndards i les denominacions s'han dividit en dos, el català i l'occità, sense seguir, per tant, de manera estricta i única les característiques de caire únicament lingüístic"

dilluns, 4 de gener de 2010

Paraula d'Oc

És una alegria que l'associació d'occitanòfils valencians Oc-Valéncia haja tret un nou número de la seua revista Paraula d'Oc. El seus interessantíssims continguts són els següents:

- EDITORIAL

- EL PODER DE LES IDEES: ELS CATALANS I LA LLENGUA OCCITANA. Per Bernat Bordoll.

1. EL DISCURS LINGÜÍSTIC
2. EL PANOCCITANISME
3. LA CONVERGÈNCIA OCCITANOCATALANA
4. EL DEBAT IDEOLÒGIC
5. BIBLIOGRAFIA

- CLAUS PER A ENTENDRE EL CONFLICTE LINGÜÍSTIC VALENCIÀ. Per Lluís Fornés.

I - UNA UNITAT LINGÜÍSTICA IMPRECISA
II - DE VERITATS CIENTÍFIQUES I DE FAL.LÀCIES
III - LLENGUA VALENCIANA

Es pot descarregar, en format digital, ací.

divendres, 6 de novembre de 2009

Nosaltres, los occitans.




Les relacions lhingüístiques i istòriques entre Catalunha e Occitània són incòmodes per al catalanisme que domina los cércols intellectuals dels "Païssos Catalans" ia que qüestionen l'actual estatus independent del català e l'existència de la mateisha "Nacion Catalana". Per aishò, lo catalanisme tradicionalment a evitat fer propaganda de les semblances entre estes dos "lhengües bessones" e s'a limitat a explicar l'istòric lhemosinisme de valencians, catalans e balears com una confusion: los antics creien que lo catalan derivava del lhemosin, quan en realitat se tracta d'una continuacion de l'antic lhatin en Catalunha. Assumpte solventat!

No obstant, l'origen del romanç catalan e la seua semblança ab los romanços veïns del nord dels Pirinèus són dos qüestions distintes. Les publicacions valencianistes escrites en les Normes del Puig fa anhs que venen recordant que'l catalan a segut considerat per la lhingüística internacional com un dialecte de l'occitan fins fa només un segle; pero no an tingut massa resson. Per sòrt, veritas filia temporis, e últimament altres autors (tant catalans com d'altres països) an començat a reconéisher que les diferències entre'l catalan e l'occitan no són majors que les que i a entre'ls mateishos dialectes occitans, e que per tant en el fons tot se tracta d'una mateisha lhenga, separada només per qüestions polítiques. També e sentit declaracions en est sentit de boca d'algun professor de valencian de la Univ. de Valéncia e d'alguna professora de lhingüística romànica de la Univ. de Barcelona. Fins e tot lo professor del curs d'occitan que estic seguint es obèrtament d'est pensar.

Ara ben, una cosa es reconéisher que'l catalan e l'occitan son en realitat una mateixa lhengua, e una altra ben distinta es ser partidari d'esborrar la frontera lhingüística del mapa, còsa que tindria conseqüències, com a mínim, sobre la nòstra ortografia:
  • NY > NH: Catalunha vs. Catalunya.
  • LL > LH: castelhan vs. castellà.
  • X > SH: aishí vs. així.
  • TX/X/IG > CH: Èlch, chiquet, chec vs. Elx, xiquet, txec.
  • N final: non, union, valencian vs. no, unió, valencià.
  • Supressió de les H inicials: istòria, aver, i vs. història, haver, hi.
  • Supressió del punt volat: parallèlament vs. paral·lelament.
  • Accentuació de les vocals obèrtes: pòble, lhòc, modèrna vs. poble, lloc, moderna.
La tendència, per tant, és a reconéisher que la separació és política, pero a acceptar-la com un fet istòric que ia no's pòt corregir a estes altures del procés de socializacion de la lhengua culta. Io, per la meua banda, me prenc la lhibertat d'escriure este pòst en un esbós de paraestàndard valencian/catalan (digam-li "ibèric") de la lhengua occitana, parallel als altres paraestàndards occitans (gascon, lhenguadocian, lhemosin, provençal,...).

Lo passat dia 24 d'octubre, més de vint mil persones provinents de distintes regions europees nos trobàrem a la preciosa ciutat de Carcassona per a manifestar-nos en defensa de la lhengua occitana. Fon una experiència preciosa. Vaig parlar en valencian ab occitans d'Itàlia, de Gascunya, del Lhenguadoc, etc. e'm vaig comunicar sense problemes ab tots ells. Al sentir-los parlar reconeishia la meua lhengua, una gran lhengua!