L'OCCITÀ IBÈRIC

Si alguns, atenent a l'estructura llingüística, vòlen per tot i per tot que'l valencià siga considerat un dialecte del català, caldrà que també considerem el català, per la seua estructura, com un dialecte de l'occità! Això és així, segons diuen els científics internacionals. Pero molts, en Valéncia, ho ignoren o ho oculten!

Segons la llingüística actual, una llengua pòt ser de dos tipos:

• Una llengua per distància (Abstandsprache, en terminologia llingüística), que es diferència de les atres llengües per la seua distància estructural, o siga, per unes característiques fonètiques, morfològiques, lèxiques, sintàctiques, etc. molt distants de les de les atres llengües.
• Una llengua per elaboració (Ausbausprache), que a pesar de tindre fòrtes afinitats estructurals en atres varietats llingüístiques (atres "dialectes"), és considerat una llengua ia que funciona de manera autònoma, gràcies a una codificació independent de la de les atres varietats.

O siga, les fronteres entre les llengües estan dellimitades segons criteris extrallingüístics (polítics, econòmics, etc.) i no segons criteris llingüístics. Per això, quan la llingüística tracta d'agrupar les varietats (els "dialectes") segons les seues afinitats purament estructurals o llingüístiques, utiliza el terme diasistema i no el de llengua, per a evitar confusions.

Tinguent això en conte, vejam lo que diu l'autor francés Domergue Sumien en el seu llibre "La Standardisation Pluricentrique de l'Occitan" (la negreta i traducció és meua):

"Dins d'esta concepció, l'occitano-romànic (occità + català) forma versemblantment un sol i mateix diasistema. El català és una llengua per elaboració que s'ha desmarcart del conjunt occità. (...) Vet ací alguns atres eixèmples de diasistemes dins dels que han emergit llengües per elaboració: baix-alemany (baix-saxó, neerlandés), escandinau continental (noruec nynorsk, noruec bokmal, danés, suec), búlgar (búlgar, macedòni), hindostaní (hindi, urdú)..."

L'autor explica (els parèntesis següents són aclaracions meues) que des d'un punt de vista històric, és cèrt que Catalunya i Occitània han format part d'un mateix conjunt cultural durant l'alta Edat Mija (els comtats catalans depenguéren de París durant segles). És a partir del segle XIII (després de la Batalla de Muret, en la que'l pare de Jaume I pèrt els seus dominis occitans en favor del rei francés) que'l destí particular dels Països Catalans s'afirma gràcies a l'impuls de la corona catalano-aragonesa (que s'orientarà i expandirà cap al Mediterrani). No obstant, l'occità clàssic (l'usat pels trovadors occitans, catalans i valencians fins al segle XV) ha continuat siguent una referència per a la poesia catalana fins a la fi de l'Edat Modèrna, i els catalans (aixì com balears i valencians) han usat durant segles (fins el XIX!) el terme de llemosí (que és, pròpiament, el nom d'un dialecte nord-occità) per a referir-se a la seua llengua. El Felibritge (o Renaixença occitana) tingué partidaris entre'ls catalans (, valencians i balears), com per eixemple el filòlec Alcover, que considerava al català com a part de l'occità. Catalunya, i ab ella Valéncia i Balears, trenca llingüísticament ab l'occità de manera definitiva en 1934 ab un manifest signat, entre atres, per Fabra.

L'autor, al respecte d'este manifest, diu (la negreta és meua):

"Eixe tèxt de 1934 mescla arguments polítics i pseudocientífics; és inadmissible en quan a mètode llingüístic. Pero expresa una percepció cultural que va en el sentit de la trajectòria històrica particular dels Països Catalans des del segle XIII. Eixa posició ha segut després acceptada per la quasi totalitat dels occitanistes i catalanistes perqu'és realista des del punt de vista de la consciència històrica de dos comunitats llingüísiques."

Efectivament, el català té tot el dret del món a constituir-se en una llengua autònoma, igual que tantes atres llengües per elaboració. Pero crida l'atenció que les universitats valencianes reconeguen eixe dret al català i el neguen al valencià quan els valencians tenim una història pròpia des d'eixe mateix segle XIII i el nòstre poble té una consciència o identitat llingüística pròpia des de fa segles!

Cal que'ls valencians sàpiguen açò i que l'AVL, en conseqüència ab el sentiment majoritari dels valencians (vegeu les enquestes), considere'l valencià com una llengua autònoma. Això ajudaria molt al valencià, estic convençut, ia qu'augmentaria l'identificació dels valencians (tant valenciaparlants com castellaparlants) ab la seua llengua i els animaria a recuperar-la (normalizar-la). Això no necessitaria, en canvi, grans reformes normatives (sí algun retoc, que ia comentàrem). Com hem dit, cal que la normativa d'una llengua siga estable. Lo més important és el nom i la consideració de llengua independent. Per un' atra banda, esdevindre una llengua independent no implica, necessàriament, allunyar-nos gratuitament de la normativa catalana. Cal una bona cooridinació ab les llengües veïnes, igual que l'occità ha adoptat de la normativa catalana tot allò que no entra en conflicte en la seua estructura llingüística. Dos pinzelladetes, i arreglat. Seria molt fàcil.