L'ESTÀNDARD "BARCELONISTA"

En l'interessat article de Carles Castellanos "Els processos d'estandardització lingüística. Reflexions concretes entorn de l'estandardització de la llengua catalana", podem llegir:


Mancances en l'extensió geogràfica de la llengua estàndard:

La qüestió de la relació entre la llengua estàndard i les diferents varietats dialectals no és ben resolta en la nostra llengua pel fet que els parlants dels dialectes més allunyats de l'anomenat català central tenen dificultats per a identificar-se, en una proporció massiva, amb la llengua estàndard que es produeix habitualment.

Aquesta poca identificació amb la varietat estàndard més difosa pot comportar com a primera reacció l'abandonament en l'ús quotidià de les formes de la pròpia varietat dialectal en benefici de les corresponents a l'estàndard; aquesta reacció s'acompanya sovint d'un sentiment de rebuig envers la variant local amb l'ofegament de recursos expressius que aquest rebuig produeix. Una segona reacció pot ser la tendència a crear estàndard propis regionals deferenciats, tendència que portada a l'extrem aboca al secessionisme lingüístic. Sense arribar a la secessió plena, la situació més estesa avui és la que comporta de fet la fragmentació del mercat cultural i lingüístic de manera que els productes produïts en una regió (el País Valencià, per exemple) no són assumits socialment com a vàlids en una altra (com el Principat de Catalunya).

La reacció més general és, però l'adopció per a les funcions de la llengua estàndard d'una altra llengua més coneguda pel parlant a causa de l'aprenentatge obligatori i a causa també del grau més elevat de fixació i de funcionalitat d'aquell estàndard. Sentir-se distanciat de l'estàndard català vol dir, doncs, en molts de casos, adoptar l'ús de l'espanyol o del francès (o de l'italià), segons els casos, per a les funcions comunicatives formals.

Els defectes més evidents en els hàbits actuals que són a l'origen d'aquesta situació, es poden reduir a dos:

En primer lloc, el localisme barceloní de la norma avui més en ús. L'estàndard elaborat a Barcelona és, en general, curt de mires en les seves opcions, de tal manera que s'hi rebutgen formes corrents en gran part del territori tan sols pel fet de no ésser conegudes a Barcelona. El cas més emblemàtic és el rebuig a l'adverbi enguany en l'estàndard "barcelonista". Caldrà, doncs, un coneixement més ple de la llengua i una consideració més objectiva de les opcions possibles.