dilluns, 4 de juliol del 2011

Fins a on es parla valencià?

Els parlants de les diverses llengües romàniques són conscients de les semblances entre estes, i molts saben que totes compartixen un orígen comú en el llatí. No obstant, hi ha una tendència entre ells (inclosos alguns filòlegs i lingüístes) a creure que cada idioma ha tingut un destí particular que, des d’antic, ha marcat unes clares fronteres geogràfiques basades en uns trets lingüístics diferenciats.
Així per exemple, Joan Veny, en la seua síntesi de dialectologia catalana –Els dialectes catalans-, ens assegura que “malgrat les profundes semblances entre català i occità, que expliquen que alguns en fessin d’aquell un dialecte d’aquest, és obvi que constitueixen dues llengües diferents, cadascuna amb la seva personalitat” (2002: 44). I justifica la separació amb les següents parelles contrastants[1]:

occità
català
occità
català
t[y]
tu
beur[e]
beur[ə]
caulet
col
ras[u]n
raó
bu[2]
bou
susar
suar
la
bella
luna
lluna
cana
canya
benda
bena
comba
coma
gardar
guardar
perditz
perdiu
pòt
llavi, morro
jauna
groga
ostal
casa”

Els parlants de la Romània també coneixen l’origen d’alguns préstecs i són conscients que les llengües s’influencien mútuament. I açò du a molts a creure que la barreja lingüística que mostren certs parlars de les zones frontereres s’explica per la penetració de trets d’una llengua en l’altra degut al contacte entre dos comunitats que parlen, en principi, llengües diferents. Així explica Veny els trets de les varietats septentrionals del català rossellonés, que limiten amb l’occità llenguadocià:
         “El pas d’una llengua a una altra no es realitza, sobretot si són llengües de la mateixa família, d’una manera brusca, tallant, sinó que, especialment a certs trams de les zones de contacte, tenen lloc interferències vàries, més o manco nombroses, segons les condicions geogràfiques, econòmiques, diocesanes, etc., que intervinguin. Cal parlar, doncs, de zones de transició. La més important [entre l’occità i el català] és la del Capcir, que constitueix un subdialecte rossellonès. Ben comunicada, per la Collada de les Ares, amb el Donesà, aquesta comarca ha rebut al llarg dels segles forts corrents occitanitzants, que han afaiçonat pregonament el seu parlar.” (Veny. 2002: 45).
            Per a exemplificar el parlar capcinés, incloem a continuació un breu conte popular publicat en 1908 en la Renue Catalane (207-208), el qual, si bé no transcriu acuradament la versió original oral (manca, per exemple, l’accentuació gràfica) i inclou alguna influència francesa moderna, pot donar una impressió general d’aquell parlar de transició [3].
Ön cop hi havia ön home que venia de la llenya. Vet aqui que, en sallen del bosc, trapec [trobà] ön astrange que cercava carioles [moixerons, bolets]; e quell monsieur l’aspirec [el mirà] cun si mai nu havia vist digös [ningú].
            “Lu pobre traballadu se revirec [es girà] alshuras [aleshores] cap al siu gujat [fill] que tenia lu pal de la mecanica e li diguec: «Vesesis aquell que se passeja, tandis que nusautris ense cal fer de bunas farts de traballar? Creguis pas que sigui hurus [feliç]; te penses billeu [pot ser] qu’es sense cap d’ernye [preocupació]. Qui hu sab? En tut cas li brataria pas las mibas terras pals sibis sóus. M’empatxerien pas de m’anöjar [enutjar]  e me farien murir deu anys mès aviat. Iu [jo] que sun habitöat al traball de la terra sáurii pas que devenir si tenii pas res a fer. Miqui perque te cunselli pas de quitar la terra; state, al cuntrari a lláurar lus camps que te dixare: aqui sölament seras hurus e cuntent cun pardal!...»”
Mentres Veny interpreta este parlar de transició com una mescla, Coromines ens revela que les característiques “mig occitanes” del Capcir i fins i tot altres trets del llenguadocià s’extenien abans per tot o part del Rosselló, i que fon la propagació a l’època medieval de la koiné administrativa i literària procedent del sud[4] la que va fer recular cap al nord les isoglosses, traçant la frontera actual (1983 (1943): 281-282). “A l’Edat Mitjana s’havia parlat en el Rosselló un dialecte una mica més allunyat que el d’avui, en certs aspectes, del tipus català cispirinaic, i una mica més proper a la llengua d’oc”, un parlar que formava “una zona de transició suau entre els dos dominis lingüístics”. Coromines considera que la Catalunya francesa “ja era aleshores netament catalana atès el conjunt dels fets”, però els contrasts fronterers entre el català i el llenguadocià eren “molt menys marcats a l’Edat Mitjana”.
Per un altre costat, també existixen parlars de transició del català a l’aragonés. I entre els estudiosos d’este cas, segons Gargallo (2001: 195), “no se ha visto a lo largo del siglo XX de manera unánime, ni de forma unánime se va ahora mismo tampoco, la formación antigua, el trazado secular y la filiación actual de las hablas de tránsito que constituyen la frontera lingüística catalano-aragonesa”, ja que no “se presta a fácil resolución el empeño (que alguien pudiera juzgar acaso de innecesario) de clasificar del lado lingüístico aragonés o del catalán algunas de las hablas fronterizas más indefinidas” (196). Cal concloure, per tant, que les fronteres entre llengües no sempre existixen. Segons Bec, “la délimitation [entre el català i el llenguadocià] est souvent plus ou moins arbitraire” (1967: 13).
Segons Babiloni, “només es troben fronteres més o menys nítides en els casos en què s’han produït moviments migratoris que han portat una llengua constituida fins a una línia determinada, deixant a l’altre costat un idioma clarament diferent. Fora d’aquest supòsit, entre unes varietats lingüístiques i unes altres hi ha transicions graduals. És a dir, la transformació dels elements lingüístics d’una varietat en els de l’altra no té lloc al mateix punt de l’espai, sinó que es produeix amb una separació de vegades considerable” (2000:13). I eixa transformació gradual configura tot un mosaic de varietats romàniques locals que enllaça el nostre romanç particular amb el de Santiago de Compostel·la, París o Roma.
Eixa transició progressiva, de fet, es dona també entre els dialectes de les llengües escandinaves continentals (suec, danés i noruec), els de les llengües germàniques occidentals continentals (alemany, holandés i luxemburgués), de les llengües eslaves occidentals (polonés, txec i eslovac), de l’àrab o del xinés. La conclusió a la que arriba Castellanos és que “observant globalment la distribució geogràfica universal dels parlars, haurem de convenir que les úniques distincions lingüísticament pertinents que es poden establir entre diferents unitats lingüístiques són les que existeixen entre grans àrees amb un grau d’homogeneïtat establert al si de cadascuna, anomenades contínuum lingüístic (o també contínuum geolectal)” (2000: 27).
La Romània constituix, per tant, un continuum lingüístic [5], cosa que posa en dubte la viabilitat d’individuar en el seu interior llengües [6] i dialectes, i menys encara classificar-los en els grups tradicionals (iberoromanç, gal·loromanç, italoromanç i balcanoromanç). Segons Bec, “en géographie linguistique il n’existe que rarement des limites franches, autres que celles –et encore!- concernant un seul phénomene. Le morcellement à l’infini semble être l’état naturel.” (1967: 35).


[1] Transcrivim els exemples de Veny en l’ortografia usual occitana o catalana, i quan és necessari la combinem amb la notació fonètica de l’alfabet fonètic internacional. A més, resaltem en negreta els fenomens fonètics que es volen exemplificar, i en cursiva les parelles lèxiques.
[2] Variant de buòu, més general en llenguadocià.
[3] Adaptem el text  usant <ö> per al so [ø] ([y] en llenguadocià), resaltant amb negreta les paraules que mostren algun tret fonètic o morfològic “occità”, i incloent, entre claudàtors, la versió catalana general de certs mots obscurs, marcats en cursiva.
[4] El model de llengua de la cancelleria reial aragonesa, usat en els texts en prosa medievals de la Corona d’Aragó, més particular que la barreja lingüística catalano-occitanana que s’hi usava en els texts en vers en els segles XIII i XIV. (Coromines. 1983 (1943): 277)
[5] “Dialect continuum. In sociolinguistics, a term used to describe a chain of dialects spoken throughout an area […]. At any point in the chain, speakers of a dialect can understand the speakers of other dialects who live adjacent to them; but people who live further away may be difficult or impossible to understand.” (Crystal. 2003: 137)
[6] Ens referim ací a les “llengües per distància”, i no a les “llengües per elaboració”, segons la coneguda terminologia de Kloss.

2 comentaris:

Masclet ha dit...

Responent un poc a la teua pregunta, te recomane, si no l'has llegit, que et faces en el llibre:
“Fonaments científics de la llengua valenciana” (ed. Lo Rat Penat, 2009), de Miquel Àngel Lledó, filòlec i agregat colaborador de la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la RACV. Lledó inclou per eixemple una cita del llingüiste J. P. Rona que ve molt al cas:

Rona descriu en la seua obra el continuum dialectal entre Montevideo i Porto Alegre. Cada una de les localitats que forma part del continu s’entén en la veïna, pero és evident que en Montevideo se parla castellà, i en Porto Alegre, portugués. [...] Segons Rona, el llímit que separa abdós llengües a soles pot establir-se sociollingüísticament per mig del següent criteri: trobarem la frontera entre les dos llengües en el punt a on els parlants d’una localitat imitaran el model espanyol quan voldran parlar be, i la localitat contigua imitarà l’ideal portugués

Jordi Cassany ha dit...

Tens molta raó, Masclet. I el llibre del que em parles, que he llegit, és ben interessant (per cert, estava l'autor en la Convenció?). Pero que en un poble s'imite un estàndard i en el poble següent un altre no implica, necessàriament, que eixos dos pobles no parlen la mateixa llengua. Potser que els seus habitants imiten, quan tracten de parlar bé, dos estàndards d'una mateixa llengua que té una codificació policèntrica. És el que podria passar, per exemple, amb els parlants d'alemany de Salzburg (Àustria) i els de Baviera (Alemanya). El valencià, el català i les altres varietats occitanes (llenguadocià, gascó, etc.) poden tindre estàndards propis i alhora coordiants. Això beneficia a totes estes comunitats. Era la filosofia lingüística del valencianisme fins a Fuster i Adlert/Casp. Una nació pròpia, una llengua compartida.