Confesse que io sempre he tingut tendències llingüístiques herètiques. Herètiques en el sentit de no combregar en l'ideologia sobre'l modèl de llengua normativa que domina en els sectors acadèmics i intelectuals de Valéncia. La meua heregia -ara eu veig clar- és la natural reacció d'un valencià amant de la seua llengua front a un estàndart elaborat per persones que'l consideren ad ell català.
No soc el primer herege. Fullana, Bayarri, Adlert, Casp i tants atres valencians que figuren ara en la llista negra m'han precedit. Les seues aparents contradiccions tenen una explicació ben senzilla: a pesar de que eren ben conscients dels llaços llingüístics que nos unixen als balears i catalans i que seguint la tradició de germanor renaixentista hagueren recolzat feliçment un model de llengua comuna basat en els clàssics que no privilegiàs un dialecte sobre'ls demés, al ser valencians i no sentir Barcelona com la capital de la seua nació difícilment podien acceptar el modèl de llengua "nacional" que Fabra havia elaborat prenent com a base el català barceloní (vejau ANTONI FERRANDO: "La presència dels dialectes territorials en l'obra de Pompeu Fabra", en "La lingüística de Pompeu Fabra", obra col. 2000), sobre tot quan Fabra i els introductors de la seua ortografia en Valéncia professaven eixe pancatalanisme que nega la personalitat nacional valenciana. La politisació de la llengua, en efecte, ve de molt llunt!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada