ESTABILITAT NORMATIVA

Les llengües romàniques que fruixen d'un estàtus i us "normals" (com el castellà, el francés o l'italià) tenen una normativa fixada i estable, o siga, ben definida en gramàtiques, diccionaris, etc. Eixe modèl de llengua estàndart és conegut i usat des de fa molt de temps per la seua comunitat llingüística, és acceptat en naturalitat i sense qüestionaments pels seus parlants, i a més és recolzat pels respectius estats. Tot això assegura la normalitat a la llengua.

Ara bé, qu'una llengua s'use en normalitat no vòl dir que tinga una normativa perfecta o immillorable. El francés és famós per la seua caòtica ortografia, i l'anglés també. Pero això no impulsa als escritors francesos a mamprendre individualment reformes ortogràfiques, ia qu'això produiria confusió entre'ls usuaris. En general, els usuaris acaten la normativa establida i només introduixen canvis quan l'autoritat competent (l'Académie Française, en el cas del francés) fa públiques algunes reformes, que sòlen ser mínimes.

El valencià, per contra, no és una llengua "normal" en eixos sentits ia que:

1. No té una normativa completament definida i estable. Des de la Renaixença el modèl de llengua estàndard ha anat -per distints motius- canviant d'orientació, i ara estem immersos en una nova minireforma (L'AVL ha introduit cèrts canvis en la seua Gramàtica Normativa, i encara no ha publicat el Diccionari Normatiu, que segurament modificarà algunes coses).
2. La normativa oficial és qüestionada per bòna part dels parlants, que la sent massa catalana, i és opòsta frontalment per un chicotet sector (RACV, Lo Rat Penat, etc.), que propòn una normativa alternativa.
   
3. Només les generacions més jóvens estan alfabetizades en valencià, ia que'l sistema escolar ensenya (en) valencià des de no arriba a trenta anys. A més, el domini de la normativa (fins i tot en aquells que l'han estudiada) no és suficient degut (entre atres motius) a l'omnipresència de la normativa castellana en la nòstra societat (mijos de comunicació, etc.).
4. Els àmbits d'us en els qu'es pot usar el valencià han aumentat des de la seua oficializació pero són encara reduits, ia que'l castellà monopoliza la majoria d'ells.
5. Els valenciaparlants no actuen decididament a favor de la normalizació de la seua llengua, o siga, en general es senten còmodes en la diglòssia.
   
6. La Generalitat Valenciana no recolza decididament la normalizació de la nòstra llengua.
7. Més de mitat dels valencians té com a llengua matèrna i habitual el castellà, i la majoria dels castellaparlants és incapaç d'usar el valencià.

Com es veu, la nòstra situació és molt delicada, i per tant cal evitar afegir més dificultats innecessàriament. Per això sóc conscient que no seria oportú que l'AVL, posem per cas, adoptara les "folles" reformes que propònc io en este blòc. Això desorientaria als usuaris que usen la normativa oficial, part dels quals s'opondrien a les reformes, i per tant posaria en perill la normalizació parcial que'l valencià ia ha conseguit. O siga, encara que'l valencià mai recuperarà l'ús i l'estàtus que tingué en temps del Regne i que, en definitiva, la nòstra llengua té'ls segles contats, cal no avançar innecessàriament el seu destí.

Resumint: per pòc que'ns agrade a alguns la normativa oficial, és necessari no desestabilizar-la.

p.d. Això no lleva a qu'en este blog io reflexione (i experimente) cóm podria haver segut la normativa valenciana.