"Per als medievals (...) la delimitació semàntica del terme (nació) era clara: o bé designava els originaris d'un lloc determinat -el sentit etimològic de natio és 'nascut a'- o bé els que parlaven una mateixa llengua". (pàg. 5)Per això,
"Fins a la segona meitat del segle XIV, és a dir, fins que féu crisi la concepció medieval de "nació" -sinònima de "comunitat lingüística", segons la coneguda definició de Sant Tomàs d'Aquino ("linguae seu nationes")-, els valencians mantingueren un fort sentiment "nacional" unitari amb els seus homòfons catalans i mallorquins". (pàg. 4)Segons aquella concepció de nació, la Corona d'Aragó:
"constituïa una "federació" de quatre entitats jurídiques sobiranes -Aragó, València, Mallorca i Catalunya, segons l'ordre de prelació honorífica-, que avui anomenaríem estats, vinculats entre ells per la persona d'un mateix monarca, però amb tres comunitats nacionals al seu si: la catalanoparlant, l'aragonesoparlant i l'arabigoparlant i, a més a més, una petita comunitat ètnico-religiosa, la jueva" (pàg. 7).Durant el segle XV eixa concepció de "nació" fon substituida per un'altra que's definia segons criteris de ciutadania política o jurídica, i no segons la llengua, cultura, com tampoc l'ètnia. És ací quan apareix la consciència nacional valenciana, fonamentada en la sobirania de l'antic Regne de Valéncia, "en detriment d'una consciència "nacional" unitària compartida pels tres "pobles" catalanoparlants."
En quan a la llengua, Ferrando diu:
"En una primera etapa, coincident més o menys amb el segle XIII, el català rep a València gairebé exclusivament la designació genèrica de romanç, com s'esdevenia també al Principat. En un segon període, que correspon aproximadament al segle XIV, s'obre camí l'apel·lació específica de catalanesc o català en tot el domini lingüístic. Finalment, en un tercer període, que s'inicia a les acaballes del Trescents i comprén tot el Quatrecents, una denominació particularista amb fortes connotacions polítiques i nul fonament científic, la de llengua valenciana, entra en competició amb les altres dues apel·lacions majoritàries".L'autor conclou que "ja a les darreries del segle XIV" aparegueren les primeres "reticències valencianes a acceptar de grat la denominació de catalana per a la llengua per antonomàsia dels valencians", i hi hagué una estreta conexió "entre l'evolució de les denominacions que els valencians aplicaren a la seua llengua i la del seu sentiment "nacional" al llarg dels segles" XIII, XIV i XV.
2 comentaris:
Ferrando, quan diu que "En un segon període, que correspon aproximadament al segle XIV, s'obre camí l'apel·lació específica de catalanesc o català en tot el domini lingüístic", no coneixia encara els documents del procés judicial que tingué lloc en Menorca (1343-1346), a on se fa constar que la mare de l'acusat, Sibila, parlava "valencianesch" perque era d'Oriola. A destacar que qui ho diu són els mateixos juristes menorquins, que en teoria parlaven la mateixa llengua que la dòna oriolana. I a destacar també, qua Oriola fea només uns 40 anys que s'havia incorporat definitivament al Regne de Valéncia...
Tampoc, el testimoni descobert per l'estudiós Agustí Galbis, que seria el més antic trobat fins ara, de 1335: el comentari expositiu del ‘Liber amici et amati’, escrit en llatí, originari de Ramon Llull, que es troba en el foli 34v del manuscrit ‘N. 250. sup’ de la Biblioteca Ambrosiana de Milà, diu: “Ista expositio excerpta fuit ex magno volumine in lingua valentina composito per quemdam discipulum Raymundi. Inceptum Valentie mense decembris et finito mense Martii anni 1335. Laus Deo”.
Això explicaria per qué en 1395, Antoni Canals aplegara ya al fet de contraposar per primera volta la "llengua valenciana" a la "llengua catalana".
En tot cas, este llibre de l'actual acadèmic de l'AVL és molt interessant. Resulta ben significatiu que (si no m'equivoque) no se'n tornaren a fer més edicions (yo l'haguí de traure de la Biblioteca del carrer de l'Hospital per a llegir-lo), perque dona moltes pautes que (encara que convenientment matisades i edulcorades per a poder ser engolides més fàcilment pel púbic al que anava dirigit) posen en greu contradicció les famoses teories de que la personalitat nacional valenciana no eren més que "foteses forals", "un lleu matís regional" o "una anomalia històrica" dins de l'eterna i omnipresent nació catalana, com deixà escrit un suecà ilustre que yo em sé, i que tant de predicament tenen encara entre cert sector polític valencià.
Masclet, Ferrando sí que té present eixe document. Ara no sé a on, però el cita en algun moment determinat de l'obra (de fet, va eixir a la llum pública quan es va editar el llibre).
D'altra banda, segons em va contar el mateix Ferrando, un tal Guia va compra centenars d'exemplars per evitar la seua distribució...
Publica un comentari a l'entrada